> Quin fill, el del xofer!

En acabar el llibre tens la impressió que Quintà, avui, no podria expandir-se en la manera que va poder fer-ho gràcies al context de la Transició.

Hi ha qui critica Jordi Amat per haver escrit aquest llibre quan Alfons Quintà ja era mort. I jo em pregunto: algú s’hagués atrevit a fer-lo quan encara era viu? No dic Amat, sinó cap dels que l’han criticat. Ja es lamentava Pla -això s’afirma al text- que en aquest país ningú diu la veritat. S’entén, és clar, escriure-la en un paper de projecció pública i defensar-la. A les xarxes socials sembla que hi ha més marge. Un marge lamentablement efímer, sense contrastar, emparat sovint per la falta de rigor i un cert anonimat. Quan aquesta veritat s’ha de traslladar a un article o llibre els ànims es refreden, els qui més criden acostumen a renegar en veu baixa i miren a una altra banda, buscant noves polèmiques, passant pàgina. 

Amat defuig aquest galliner, ell juga a una altra lliga, no necessita reafirmar-se en aquestes batalletes insubstancials que no serveixen de res. Treballador eficient, des de fa anys que està teixint una carrera sòlida i particular a mig camí entre la crònica, l’assaig, la història, la filologia, les memòries (de tercers) i el periodisme. Té, em sembla, la necessitat d’entendre i explicar el país des d’una altra perspectiva: està construint un corpus narratiu de la intra-història contemporània catalana. Sense esmenar, contradir ni estripar el relat oficial (de la historiografia, de la política, dels sectors intel·lectuals dominants) mira de matisar-la. Amat no busca descobrir-nos conspiracions inconfessables, destapar poders maquiavèl·lics que operen a l’ombra ni desmuntar falsos mites nacionals. Amat llegeix, pregunta, busca, escolta i connecta. Connecta converses, cartes, articles, reunions, decisions i confessions. Mira de comprendre les persones i les seues circumstàncies per trobar-hi anhels, tacticísmes, pors i contradiccions. Sempre persones més o menys poderoses, més o menys influents, intel·lectuals i polítics que vertebren les principals idees del país. Traça línies invisibles per construir un relat. En línies generals versemblant, algunes vegades una mica pretensiós, sempre interessant i suggestiu. 

A El fill del Xofer diries que Amat es prova a ell mateix, que vol anar una mica més enllà des de punt de vista de l’estil i, atrapat per la història d’Alfons Quintà, l’utilitza com fil narratiu per explicar el pujolisme i la manera com es va construir i consolidar l’ecosistema polític i mediàtic català des del tardofranquisme ençà. Quintà és, en certa manera, una metàfora amorfa d’un temps, d’un país, d’una manera de fer i de pensar. Ben escrit, amb una prosa directa i clara, ràpida i efectiva, al llibre s’hi deixa entreveure que Amat també sap jugar amb una narrativa que s’acosta a la literària. Ens permet descobrir aquesta (nova?) faceta de l’autor, la de l’escriptor de no-ficció. Ell mateix confessa a l’epíleg que n’és lector apassionat. La impressió, tanmateix, és que no acaba de llençar-s’hi del tot. I això que demostra, en passatges concrets, que el talent hi és. És com si el periodista-assagista no acabés de fiar-se de l’escriptor i el volgués lligar curt, no fos cas que se li escapés. Davant aquest perill, Amat sembla que decideix ser prudent i contingut. Des de punt de vista de la construcció del personatge en té prou amb elaborar la tesi central que sustenta i explica el caràcter amarg i el comportament venjatiu i agressiu de Quintà: el fill del xofer odia el pare per no haver exercit com a tal i aquest rancor i conflicte emocional no resolts es converteixen en l’angle mort que guia la seua vida fins al final. Tampoc és poc, siguem sincers.

La recerca d’Amat pel que fa a la projecció pública de Quintà com a periodista és exhaustiva, aquest és un terreny en el qual ha demostrat abastament que li agrada i s’hi troba còmode. Hi té experiència, domina el llenguatge, sap teixir bé les trames i situar els personatges. Llegeix els articles entre línies, connecta fets públics amb intangibles privats, de manera que reconstrueix amb solvència i bon ritme la biografia professional del protagonista. Aquesta mirada lúcida -a voltes interessada?- que el caracteritza. El que potser s’hi pot trobar a faltar, això és una qüestió de gust personal, és que no indagui més en el terreny estricte de les relacions personals de Quintà. Que en aquest sentit no doni més marge a l’Amat escriptor. Descobrim el seu comportament públic -invasiu, excessiu, agressiu- i alhora no acabem de saber del cert com era la intimitat. Intueixes coses, no acabes de lligar caps. També és l’escenari més pantanós, el qual podria caure perillosament en el fet morbós. A mesura que s’acosta el final, no puc evitar preguntar-me com pot ser que la Victòria l’aguantés vint anys, i no hi llegeixo cap resposta. Em generen curiositat els qui encara li són lleials, i no albiro a esbrinar què pensen els qui el toleren. M’interessa la relació amb la mare, i aquesta passa inadvertida. Tinc curiositat per saber què pensen ara els que van alimentar la bèstia, i al llibre no hi trobo respostes. Potser aquestes qüestions desviarien l’atenció del lector cap a territoris en els quals Amat no hi volia -no hi podia?- entrar. 

La impressió final és que Quintà (el personatge) va ser un brot tarat que va tenir la sort de florir en el moment adequat: la transició. Finalment va dur massa lluny el seu odi, la seua vanitat, el seu rancor, el seu ego desmesurats. Hagués pogut fer carrera i ser, encara ara, un home si no influent, respectat. Potser no dels que resisteixen a primeríssima fila, però sí un periodista dels que tenen columnes d’opinió, fan llibres, participen de tertúlies i encara el conviden als actes en què es deixa veure i es relaciona tothom qui viu al i del poder. No va ser així i després de llegir el llibre comprens que no podia ser així. Que sort que no va ser així.

+++

EL FILL DEL XOFER

Jordi Amat

Edicions 62 (2020)