> Això no és per riure

AIXÒ NO ÉS PER RIURE

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 28 de juliol de 2013)

Seguint el fil d’una notícia sobre les agressions sexuals durant les festes de San Fermín m’adono que s’està visibilitzant la denúncia i tafanejo per la xarxa. Algunes fotos de l’últim Chupinazo no acompanyen a creure que les dones en qüestió ho passin malament, Empar Moliner en un article al diari Ara venia a dir que feien cara de gaudir de la festa, que anaven ben begudes, que els pits els ensenyaven perquè volien i que més aviat els agradava que les magregessin a discressió. Que no n’hi havia per tanta denúncia. Però enmig les multituds passen moltes coses i la realitat és més aviat fragmentada segons el punt de vista. Si la foto és d’una australiana pujada a les espatllets d’un amic, aixecant-se voluntàriament la samarreta i fent ballar els mugrons als crits ancestrals d’una massa embogida, tot queda en una anècdota de joves desmelenats. Del festival de Woodstock en fa més de quaranta anys, no ens escandalitzarem ara per veure uns pits dançant alegrement.

Anuncis

> Que surtin ells

QUE SURTIN ELLS

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 14 de juliol de 2013)

Epi i Blas surten de l’armari o els hi treuen per la força? La revista nord-americana The New Yorker publicarà, segons el diari Ara, una portada on els dos mítics personatges del programa Sesam Street, el qual va monopolitzar les tardes televisives de la meva infantesa en la versió espanyola de Barrio Sésamo, en una posició tendra i quotidiana, típica d’una parella ben avinguda que s’estima sense estridències; un recolzat sobre l’altre, al sofà, mirant la televisió. Podrien ser tansols companys de pis, però mai no he vist dos companys de pis que tansols siguin això passant el vespre en una posició tant íntima.

> inversions de bomber

INVERSIONS DE BOMBER

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 30 de juny de 2013)

Publiquen una imatge a la xarxa; és una noticia, uns amics l’han vista als mitjans de comunicació canadencs i es lamenten si això és realment Barcelona. Malauradament sí, som un país petit i tothom es coneix, tampoc és una fotografia gaire estranya, passa prou sovint, tal com la veiem un dijous la podem repetir l’endemà. Són mossos d’esquadra estomacant bombers davant del Parlament, però el dia abans eren estudiants i un altre treballadors que s’han quedat sense feina. Mai no són directors de bancs que endosaven preferents o empresaris que facturen assalariats a l’atur amb la lleugeresa que la màquina empaqueta galetes.

> Paraula de

PARAULA DE

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 16 de juny de 2013)

Entro al facebook i algú, no diré qui, segurament tampoc no sabria de qui parlo, ha penjat una foto d’Albert Einstein amb una frase sobre la infinitat de l’univers i l’estupidesa humana, dubtant si l’univers és realment infinit. Lletres sobre-impreses al fons d’una instantània en blanc i negre del físic alemany exiliat per culpa del nazisme. La cita va entre cometes i a sota hi ha el seu nom, per si algú no havia reconegut una de les icones més populars del segle passat. Relacionar la seva cara amb el nom però, no vol dir pas que entenguem realment el sentit de la seva importància justificada, jo de física no recordo pràcticament res. Res no és gran cosa, és el buit, l’absència, encara que el buit no tinc gaire clar si existeix, si el podem realment copsar.

> Una amiga alemanya deia

UNA AMIGA ALEMANYA DEIA

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 2 de juny de 2013)

La Sünne volia netejar el cotxe i buscava una gasolinera per Barcelona que tingués una aspiradora amb aquell adaptador per arribar als racons més estrets, els forats negres dels seients on s’hi perden molles de pà, monedes, bolígrafs i tota mena d’objectes inversemblants que tant pots trobar aquí com al sofà de casa quan l’hi desmuntes els culs. A l’estació li van dir que ja no hi posaven l’extensió en qüestió, la robaven i ella es va enfadar una mica. No pas amb els treballadors del torn, sinó amb l’individualisme de la gent d’aquest país. Fa sis anys que viu aquí i s’hi sent a gust, però a voltes se sulfura amb aquestes actituds que li semblen mesquines i egoistes; detalls que des de la seva perspectiva són molt més comuns, acceptats, populars, normals, extesos, quotidians i habituals aquí que a la seva ciutat, a tocar de la frontera danesa.

> De viles i cabòries

DE VILES I CABÒRIES

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 19 de maig de 2013)

Vila-sana va ser una solució amable, neutra i al meu gust insaborosa. No hi tinc cap relació i espero que els locals, si mai em reconeixen el dia que hi torni a per unes de les millors coques de recapte que es fan per aquestes comarques, no em recriminin haver-me posat on no em tocava ni haver furgat en cap ferida. Al meu gust és un nom amb una personalitat plana i oblidable, encara que en el seu moment es va justificar per ser saludable i evocar fortalesa. Va ser durant la segona república, i segons explica Joan Yegüas en un article publicat a Mascançà, revista del Centre d’Estudis del Pla d’Urgell, fou la sortida fàcil per denominar el municipi resultant d’agrupar Utxafava amb un seguit de masies i petits núclis propers. Sense prou pes per annexionar-les sota el nom original, els veïns van acceptar la proposta esperant, de passada, que els pobles de la vora deixessin de fer rimes mal sonants amb el topònim. Com a mínim no van optar per dir-se Vilanova de no sé què; opció que encara hagués trobat més de menú infantil.

> la segona versió

LA SEGONA VERSIÓ

(article publicat al dominical del diari Segre el diumenge 5 de maig de 2013)

És dimarts i els carrers es van omplint de parades i gent. No ho veig perquè des de la finestra només tinc vistes sobre un mur gris, la casa de la vora, però és vint-i-tres d’abril i algunes costums es donen per descomptat. Anit vaig fer tard escrivint aquest article, anava sobre el català a l’escola i les intencions que s’amaguen darrera el trampós bilingüísme que reclamen els bòers castellans; uns objectius que José Domingo va expressar sense embuts al trenta minuts del diumenge vint-i-u, que a ell no se’l pot obligar a aprendre català. Volen una societat de dues comunitats on la catalana sigui bilingüe per obligació i la castellana ignori i menypreï, violant el nom de la llibertat i la democràcia, la nostra llengua que no volen fer també seva. Que es pugui viure a Lleida com si fos literalment Valladolid, vaja.

> Paral·lelismes inevitables

PARAL·LELISMES INEVITABLES

(article publicat al dominical del diari Segre el diumenge 21 d'abril de 2013)

Victus (La Campana, 2012) de Sánchez Piñol no és un llibre per arrossegar amunt i avall, més aviat és per seure còmodament durant hores i reconèixer que la història més captivadora i menys influent la viuen els figurants concrets i anònims. No s’hi revel·len dades que no fossin en mans dels historiadors, però certament que al gran públic ens ofereix, amb una prosa ràpida i senzilla, una visió diferent de la guerra de successió, del setge de Barcelona i de com alguns prohoms de l’època, cito concretament Rafael de Casanovas, han passat a l’olimp del catalanisme adinerat malgrat el paper que el bueno de Zuvi, narrador i protagonista, els otorga a la novel·la.

> Una farsa de tragèdia

UNA FARSA DE TRAGÈDIA

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 7 d'abril de 2013)

M’acabo de llegir Macbeth (William Shakespeare, 1606; traducció al castellà de José Maria Valverde) gairebé d’una tirada i he de confessar que és la primera vegada que agafava una obra d’aquest clàssic de la dramatúrgia anglesa. Diria que gairebé tothom ha sentit alguna vegada els noms de Romeu i Julieta, per exemple; molta gent en sap vagament l’argument o si més no sabria comentar que és una història d’amor prohibit; segurament no és despreciable el número de persones que han vist alguna pel·lícula o obra de teatre shakesperià; però m’atreviria a dir que no són gaires els qui realment l’han llegit i en coneixen l’estil en primera persona. Macbeth no em situa en aquest grup, sinó més aviat m’evidencia que sóc molt lluny de conèixer aquest clàssic, el qual mai no m’atreveixo a citar com un referent comparatiu per analitzar cap obra d’altri. Això és un trama shakesperiana, o els personatges tenen molt de shakesperià, o és un drama al més pur estil de Shakespeare; diuen alguns.

> Un entre tants

UN ENTRE TANTS

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 24 de març de 2013)

Furgant la terra i rescatant la memòria en un marge a los Montes de la Pedraja (Burgos). La gent s’ho mira dreta, amb la mà es cobreix la vista del sol i un senyor s’eixuga la suor amb un mocador. Una dona es cobreix la boca, instint perplex davant l’horror polsós. Les hores passen lentes, l’espectacle dantesc no és poètic, la barbàrie en la imaginació de qui contempla i no vol oblidar un drama que potser no va viure. Un home que curioseja comenta, en veure la quantitat caòtica d’ossos bruts, trencats i amuntegats, que “aquí está enterrado el maestro de mi pueblo”. Sergi Bernal pregunta de qui parla, de quin poble es tracta. És fotoperiodista i ha viatjat fins aquest llogaret castellà per testimoniar amb la seva càmera l’exhumació d’una fossa comuna.