> Jesús Agelet: “M’estic reconciliant amb el teatre, durant molts anys no hi anava perquè m’avorria”

La virtut de Jesús Agelet no és haver treballat tota la vida a la mateixa empresa, ja que és d’una generació, potser la darrera, que ho ha viscut amb una certa normalitat. El més fascinant de la seua història és que ha cotitzat tots aquests anys com a actor. “Els Joglars vam ser la primera …

Anuncis

> Sempre fa de mal fer

SEMPRE FA DE MAL FER

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 3 de novembre de 2013)

La pàgina en blanc d’un processador de textos potser mai no serà com el paper palpable d’una màquina d’escriure; però és infinitament més còmoda i amable; -no es poden arribar a imaginar quants fulls embrutaria abans no donés per acabat un article quinzenal, intranscendent i banal com aquest-. L’avantatge de publicar és que ja no el pots rectificar malgrat les ganes de fer-ho que sovint m’envaeix quan el rellegeixo. A banda d’un instint de supervivència que no em fa gaire apte per a les causes heroiques, si mai tingués ganes d’abandonar definitivament aquest món per la via directa, posposaria el salt final un dia rere l’altre només perquè reescriuria la nota de comiat cada vegada que la repassaria; no estaria segur si és la definitiva i exacta, la deixaria reposar una altra nit i l’endemà, inevitablement, la refaria de nou.

> Se’ls veu a venir

SE'LS VEU A VENIR

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 22 de setembre de 2013)

Fa unes setmanes van repetir un trenta minuts sobre el conflicte que estan generant una dotzena de pares a les escoles per raó de l’idioma; (impagable l’argentí amb piscina, déu n’hi do amb quin personal hem de perdre el temps). El model que d’uns anys ençà volen imposar-nos a base de sentències judicials a mida està inspirat en el que s’ha aplicat al País Valencià durant les últimes tres dècades. Busqueu al youtube el valencià a Alacant, una historia amagada; hi trobareu un documental de tres quarts d’hora sobre el futur que els Populars de Camacho, el Mundo de Ramírez, el Planeta de Lara, els Ciutadans de Rivera, la Razón de Marhuenda i companyia han projectat al principat; una carrera a llarg termini que es poden permetre perquè tenen pasta y el estado somos todos. A les comarques més al sud la desaparació del valencià està sent implacable, un mètode sistemàtic de substitució que s’ha basat en la creació, a dues generacions vista, d’una societat que no necessita el valencià per viure i obertament el menysprea.

> Això és avorriment

AIXÒ ÉS AVORRIMENT

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 25 d'agost de 2013)

Em sorprenen tristament les lògiques inversemblants i perverses, d’una estupidesa palmària. No estic parlant de les taxes que el govern central vol aplicar als qui tenen plaques solars per compensar el prejudici que implica per les grans companyies elèctriques; això no és absurd, és una altra conseqüència de tenir governs liberals.

> Diuen d’un Pujol Ferrussola

DIUEN D'UN PUJOL FERRUSSOLA

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 11 d'agost de 2013)

Com va preguntar-se Josep Pla quan va pujar a l’Empire State Building de Nova York i va contemplar l’espectacle dels gratacels amb els llums encesos; la primera vegada que et duen a escalar, a fer una via ferrada o un barranc i et trobes unes peces col·locades a la paret per facilitar la progressió, et preguntes: i tot això qui ho paga? A banda de les aportacions puntuals d’alguns centres excursionistes i les minses subvencions la FEEC, la majoria surten de la butxaca particular dels aperturistes; plaer personal sense més. És impossible comptar quantes xapes, cordes fixes, graons de ferrada, claus i pitons, cordions i mallons o anelles de ràpel hi ha clavats arreu del país. Hi són, vas, els utilitzes i en acabat et beus una cervesa.

> Això no és per riure

AIXÒ NO ÉS PER RIURE

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 28 de juliol de 2013)

Seguint el fil d’una notícia sobre les agressions sexuals durant les festes de San Fermín m’adono que s’està visibilitzant la denúncia i tafanejo per la xarxa. Algunes fotos de l’últim Chupinazo no acompanyen a creure que les dones en qüestió ho passin malament, Empar Moliner en un article al diari Ara venia a dir que feien cara de gaudir de la festa, que anaven ben begudes, que els pits els ensenyaven perquè volien i que més aviat els agradava que les magregessin a discressió. Que no n’hi havia per tanta denúncia. Però enmig les multituds passen moltes coses i la realitat és més aviat fragmentada segons el punt de vista. Si la foto és d’una australiana pujada a les espatllets d’un amic, aixecant-se voluntàriament la samarreta i fent ballar els mugrons als crits ancestrals d’una massa embogida, tot queda en una anècdota de joves desmelenats. Del festival de Woodstock en fa més de quaranta anys, no ens escandalitzarem ara per veure uns pits dançant alegrement.

> Que surtin ells

QUE SURTIN ELLS

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 14 de juliol de 2013)

Epi i Blas surten de l’armari o els hi treuen per la força? La revista nord-americana The New Yorker publicarà, segons el diari Ara, una portada on els dos mítics personatges del programa Sesam Street, el qual va monopolitzar les tardes televisives de la meva infantesa en la versió espanyola de Barrio Sésamo, en una posició tendra i quotidiana, típica d’una parella ben avinguda que s’estima sense estridències; un recolzat sobre l’altre, al sofà, mirant la televisió. Podrien ser tansols companys de pis, però mai no he vist dos companys de pis que tansols siguin això passant el vespre en una posició tant íntima.

> inversions de bomber

INVERSIONS DE BOMBER

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 30 de juny de 2013)

Publiquen una imatge a la xarxa; és una noticia, uns amics l’han vista als mitjans de comunicació canadencs i es lamenten si això és realment Barcelona. Malauradament sí, som un país petit i tothom es coneix, tampoc és una fotografia gaire estranya, passa prou sovint, tal com la veiem un dijous la podem repetir l’endemà. Són mossos d’esquadra estomacant bombers davant del Parlament, però el dia abans eren estudiants i un altre treballadors que s’han quedat sense feina. Mai no són directors de bancs que endosaven preferents o empresaris que facturen assalariats a l’atur amb la lleugeresa que la màquina empaqueta galetes.

> Paraula de

PARAULA DE

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 16 de juny de 2013)

Entro al facebook i algú, no diré qui, segurament tampoc no sabria de qui parlo, ha penjat una foto d’Albert Einstein amb una frase sobre la infinitat de l’univers i l’estupidesa humana, dubtant si l’univers és realment infinit. Lletres sobre-impreses al fons d’una instantània en blanc i negre del físic alemany exiliat per culpa del nazisme. La cita va entre cometes i a sota hi ha el seu nom, per si algú no havia reconegut una de les icones més populars del segle passat. Relacionar la seva cara amb el nom però, no vol dir pas que entenguem realment el sentit de la seva importància justificada, jo de física no recordo pràcticament res. Res no és gran cosa, és el buit, l’absència, encara que el buit no tinc gaire clar si existeix, si el podem realment copsar.

> Una amiga alemanya deia

UNA AMIGA ALEMANYA DEIA

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 2 de juny de 2013)

La Sünne volia netejar el cotxe i buscava una gasolinera per Barcelona que tingués una aspiradora amb aquell adaptador per arribar als racons més estrets, els forats negres dels seients on s’hi perden molles de pà, monedes, bolígrafs i tota mena d’objectes inversemblants que tant pots trobar aquí com al sofà de casa quan l’hi desmuntes els culs. A l’estació li van dir que ja no hi posaven l’extensió en qüestió, la robaven i ella es va enfadar una mica. No pas amb els treballadors del torn, sinó amb l’individualisme de la gent d’aquest país. Fa sis anys que viu aquí i s’hi sent a gust, però a voltes se sulfura amb aquestes actituds que li semblen mesquines i egoistes; detalls que des de la seva perspectiva són molt més comuns, acceptats, populars, normals, extesos, quotidians i habituals aquí que a la seva ciutat, a tocar de la frontera danesa.