> Una amiga alemanya deia

UNA AMIGA ALEMANYA DEIA

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 2 de juny de 2013)

La Sünne volia netejar el cotxe i buscava una gasolinera per Barcelona que tingués una aspiradora amb aquell adaptador per arribar als racons més estrets, els forats negres dels seients on s’hi perden molles de pà, monedes, bolígrafs i tota mena d’objectes inversemblants que tant pots trobar aquí com al sofà de casa quan l’hi desmuntes els culs. A l’estació li van dir que ja no hi posaven l’extensió en qüestió, la robaven i ella es va enfadar una mica. No pas amb els treballadors del torn, sinó amb l’individualisme de la gent d’aquest país. Fa sis anys que viu aquí i s’hi sent a gust, però a voltes se sulfura amb aquestes actituds que li semblen mesquines i egoistes; detalls que des de la seva perspectiva són molt més comuns, acceptats, populars, normals, extesos, quotidians i habituals aquí que a la seva ciutat, a tocar de la frontera danesa.

Anuncis

> De viles i cabòries

DE VILES I CABÒRIES

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 19 de maig de 2013)

Vila-sana va ser una solució amable, neutra i al meu gust insaborosa. No hi tinc cap relació i espero que els locals, si mai em reconeixen el dia que hi torni a per unes de les millors coques de recapte que es fan per aquestes comarques, no em recriminin haver-me posat on no em tocava ni haver furgat en cap ferida. Al meu gust és un nom amb una personalitat plana i oblidable, encara que en el seu moment es va justificar per ser saludable i evocar fortalesa. Va ser durant la segona república, i segons explica Joan Yegüas en un article publicat a Mascançà, revista del Centre d’Estudis del Pla d’Urgell, fou la sortida fàcil per denominar el municipi resultant d’agrupar Utxafava amb un seguit de masies i petits núclis propers. Sense prou pes per annexionar-les sota el nom original, els veïns van acceptar la proposta esperant, de passada, que els pobles de la vora deixessin de fer rimes mal sonants amb el topònim. Com a mínim no van optar per dir-se Vilanova de no sé què; opció que encara hagués trobat més de menú infantil.

> la segona versió

LA SEGONA VERSIÓ

(article publicat al dominical del diari Segre el diumenge 5 de maig de 2013)

És dimarts i els carrers es van omplint de parades i gent. No ho veig perquè des de la finestra només tinc vistes sobre un mur gris, la casa de la vora, però és vint-i-tres d’abril i algunes costums es donen per descomptat. Anit vaig fer tard escrivint aquest article, anava sobre el català a l’escola i les intencions que s’amaguen darrera el trampós bilingüísme que reclamen els bòers castellans; uns objectius que José Domingo va expressar sense embuts al trenta minuts del diumenge vint-i-u, que a ell no se’l pot obligar a aprendre català. Volen una societat de dues comunitats on la catalana sigui bilingüe per obligació i la castellana ignori i menypreï, violant el nom de la llibertat i la democràcia, la nostra llengua que no volen fer també seva. Que es pugui viure a Lleida com si fos literalment Valladolid, vaja.

> Paral·lelismes inevitables

PARAL·LELISMES INEVITABLES

(article publicat al dominical del diari Segre el diumenge 21 d'abril de 2013)

Victus (La Campana, 2012) de Sánchez Piñol no és un llibre per arrossegar amunt i avall, més aviat és per seure còmodament durant hores i reconèixer que la història més captivadora i menys influent la viuen els figurants concrets i anònims. No s’hi revel·len dades que no fossin en mans dels historiadors, però certament que al gran públic ens ofereix, amb una prosa ràpida i senzilla, una visió diferent de la guerra de successió, del setge de Barcelona i de com alguns prohoms de l’època, cito concretament Rafael de Casanovas, han passat a l’olimp del catalanisme adinerat malgrat el paper que el bueno de Zuvi, narrador i protagonista, els otorga a la novel·la.

> Una farsa de tragèdia

UNA FARSA DE TRAGÈDIA

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 7 d'abril de 2013)

M’acabo de llegir Macbeth (William Shakespeare, 1606; traducció al castellà de José Maria Valverde) gairebé d’una tirada i he de confessar que és la primera vegada que agafava una obra d’aquest clàssic de la dramatúrgia anglesa. Diria que gairebé tothom ha sentit alguna vegada els noms de Romeu i Julieta, per exemple; molta gent en sap vagament l’argument o si més no sabria comentar que és una història d’amor prohibit; segurament no és despreciable el número de persones que han vist alguna pel·lícula o obra de teatre shakesperià; però m’atreviria a dir que no són gaires els qui realment l’han llegit i en coneixen l’estil en primera persona. Macbeth no em situa en aquest grup, sinó més aviat m’evidencia que sóc molt lluny de conèixer aquest clàssic, el qual mai no m’atreveixo a citar com un referent comparatiu per analitzar cap obra d’altri. Això és un trama shakesperiana, o els personatges tenen molt de shakesperià, o és un drama al més pur estil de Shakespeare; diuen alguns.

> Un entre tants

UN ENTRE TANTS

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 24 de març de 2013)

Furgant la terra i rescatant la memòria en un marge a los Montes de la Pedraja (Burgos). La gent s’ho mira dreta, amb la mà es cobreix la vista del sol i un senyor s’eixuga la suor amb un mocador. Una dona es cobreix la boca, instint perplex davant l’horror polsós. Les hores passen lentes, l’espectacle dantesc no és poètic, la barbàrie en la imaginació de qui contempla i no vol oblidar un drama que potser no va viure. Un home que curioseja comenta, en veure la quantitat caòtica d’ossos bruts, trencats i amuntegats, que “aquí está enterrado el maestro de mi pueblo”. Sergi Bernal pregunta de qui parla, de quin poble es tracta. És fotoperiodista i ha viatjat fins aquest llogaret castellà per testimoniar amb la seva càmera l’exhumació d’una fossa comuna.

> El correu que s’hi dóna

EL CORREU QUE S'HI DÓNA

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 10 de març de 2013)

Fa dies que sospito que el país ha caigut en mans d’excel·lents guionistes, dels que cusen bones trames, sempre a punt per un altre gir inesperat que descol·loca i enganxa. Un detall recurrent que em té encuriosit és la filtració de correus electrònics i l’aportació d’aquests com a prova. Diego Torres (ex-soci d’Urdangarin amb les mans brutes i les butxaques plenes) els treu a la llum per entregues, com un col·leccionable de quiosc sobre la vida, miracles i negocis de la casa reial. Jo em pensava que els correus no provaven res, a mi me’ls va ignorar completament l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Lleida quan els vaig voler presentar com a testimoni imprès. No es van molestar ni a dir-me que no valien.

> Tot està dit

TOT ESTÀ DIT

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 24 de febrer de 2013)

Un amic tenia una idea guardada en un calaix, metàfora d’una llibreta o un arxiu informàtic. Es tractava de fer un curt en blanc i negre mut, una història recurrent entre les seves idees que mai no s’havia atrevit a convertir en una cinta digital i que ara aparcarà per una bona temporada, li fa mandra que algú el pugui acusar d’oportunisme. Els creadors de Blancaneus (Pablo Berger, 2012) expliquen que el guió original va donar tombs per productores durant uns quants anys abans no van trobar-ne un disposat a moure el projecte. Quan la història començava a ser possible es va estrenar The Artist (Hazanavicius, 2011) i per uns moments van cagar-se una mica en tot. Diuen que totes les històries estan explicades i que tansols varia la forma com ho fas. No he vist ni una ni l’altra, tampoc cauré en la temptació de menysprear-ne una pel fet d’haver-se estrenat després de l’altra. I segur que si ens dediquessim a remenar per petits festivals arreu del món trobaríem cintes que juguen amb el mateix llenguatge visual. Podria ser que l’autor del film francès s’il·luminés un dimecres en veure un curtmetratge mediocre en una mostra de Nimmes?

> Perdons per collons

PERDONS PER COLLONS

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 10 de febrer de 2013)

Podria ser un titular a la contra de la vanguardia, d’un tauró de les finances d’origen indi i apartament al west side novayorquès que escriu filosofia d’autoajuda després de sopar amanides de bossa i sopes Campbel; o d’una investigadora de física quàntica sueca que va deixar a mitjes un projecte universtiari amb projecció universitària per viatjar fent conferències i autoestop. Una frase enginyosa que intenta resumir una manera valenta de viure la vida, que pretén mostrar el valor de l’autonomia i la seguretat en les pròpies conviccions. “Prefereixo demanar perdó que permís”, un principi d’acció individual, una sentència que s’ha de repetir en veu baixa per no caure en la desgràcia de ser educat i preguntar si. Sigues atrevit i ja rectificaràs, que el món no està pensat pels qui esperen el vist-i-plau.

> Qüestió de prioritats

QÜESTIÓ DE PRIORITATS

(article publicat al dominical Lectura del diari Segre el diumenge 27 de gener de 2013)

Als anys vuitanta van haver de prohibir la importació de cotxes vells, els emigrants que tornaven cada estiu de França omplien les cunetes de Tuníssia de Mercedes espatllats, metàfores del seu progrés al vell continent. El país era un gran desguaç on morien els somnis consumistes de la metròpoli, allà on la gent viu en comèdies televisives i fa dieta per excés de sucre.  Aquí no era estrany, només un parell d’anys enrere, veure immigrants africans conduint vells BMW, barcasses de gasolina, la versió pobra de l’esportiu tunejat que qualsevol manobra sense estudis aparcava davant de l’obra. Mentre un havia de pagar trinco trinco una màquina de cremar bitllets, l’altre s’endeutava amb el banc per invertir els diners en una cilindrada que perdia valor a cada quilòmetre. Ostentació barroca i criteri de llagosta; vist des de fora a voltes em preguntava si ho necessitaven, si no acabaven vivint per mantenir-lo, si no els hagués valgut més un cotxe comprat amb criteris d’utilitat més que no pas d’estètica i propaganda. Ells pensaven que si podien, que si a la caixa els els deixaven, que se’ls gastaven, els fardaven i ja els tornarien.