> Absolutòria per falta de proves

Interior. Dia. Despatx gran il·luminat per un fluorescent que pampallugueja. Una taula i una cadira, un llum de peu sense bombeta sobre el qual hi ha una jaqueta texana i un sofà de pell negre de dues places, vell i desgastat. Per una finestra petita amb els vidres bruts entra el soroll de fons d’una televisió i olor de pollastre a la planxa. En una cantonada hi ha, dret i abandonat, un rotlle d’estudi amb fons blancs, negres, vermells i platejats per fer sessions de fotos amb models joves, atrevides, atractives i amb expectatives. Ningú no el desplega des de fa set anys, el van despenjar per vendre’l a Wallapop i no van trobar cap comprador disposat a pagar-ne el preu innegociable de sortida, ningú no va valorar de qui era, ningú no volia assumir-ne el valor sentimental. Aquí està Dues portes: una és la del lavabo i l’altra dóna a un local comercial ample, lluminós, deixat i abandonat. Qualsevol que sigui capaç de mirar per sobre del fals sostre amb les plaques de guix corcades, els endolls arrencats i les restes d’un desballestament caòtic i poc eficient, s’adonaria que l’havien dissenyat i construït amb dedicació. La inversió, a mitjans dels noranta, havia estat considerable i afí als corrents de la Barcelona postolímpica: prestatgeries metàl·liques, colors freds, línies rectes, miralls en llocs insospitats i detalls amb fusta fosca. Les cortines abatibles que separaven l’aparador de l’interior només mantenen el color original en l’única cantonada a la qual mai no toca el sol, ni a l’estiu. Estan passades, sempre ho estan, fa set anys que ningú no intenta obrir-les i la llum que entra al local és passada de moda.

Se sent la remor de fora, del carrer, la inèrcia de la vida quotidiana. Des del despatx no tant, i amb la porta tancada, encara menys. Tornem a dins. Les parets estan decorades amb desenes de pòsters, xapes, adhesius, samarretes i notícies emmarcades en les quals sempre surt el mateix personatge. Amaga el rostre darrere un casc de soldat romà daurat i unes ulleres de sol verdes, porta una capa de color grana i en molts retalls hi surt el nom: Armat invencible. Les notícies i els actes anunciats daten entre els anys 2013 i 2020, i a la majoria de fotografies se’l veu somrient i acompanyat d’equips de futbol, bàsquet o voleibol professional, infantil, juvenil o de veterans; autoritats locals, comarcals, provincials i nacionals; representants d’associacions contra el càncer, contra la leucèmia, contra la sida, contra la fam infantil i contra la caça furtiva. També hi ha nombroses fotos en les quals surt presentant llibres, donant sang, tocant la flauta, impartint conferències sobre cultura democràtica, fent pregons de festa major de pobles, barris i ciutats. A sota, a sobre i pels extraradis de la taula del despatx hi ha alguns àlbums amb fotos de models i vint-i-set caixes plenes de llibres, el mateix llibre, el llibre més venut la diada de Sant Jordi del 2015 a la ciutat de Lleida. Mil vuitanta exemplars de la quarta edició que mai no van sortir de la distribuïdora. La resta, els altres quatre-cents vint, es van dispersar sense que ningú arribés mai a fer-ne els números. L’editorial hi va perdre força diners, l’escàndol va atrapar-los pràcticament l’endemà d’imprimir-los. Encara estaven calents quan les xarxes van començar a fer córrer els rumors que es van convertir en notícia, denúncia i sentència. Absolutòria per falta de proves, però ja no hi havia marxa enrere. Els mitjans van cancel·lar les entrevistes i les llibreries van anul·lar les presentacions, les escoles es van desdir de les xerrades i les associacions van afanyar-se a desmarcar-se’n amb tuits i notes de premsa en les quals lamentaven els esdeveniments i es posaven a disposició de la justícia i d’hisenda. A les parets també hi ha fotos d’ell signant, saludant, fent petons, rient, abraçant gossos i persones, saltant, fent el signe de la victòria i el d’autoestop; ell amb bicicleta, a cavall, amb tractor, amb moto, amb banyador, amb esquís i enfilat dalt d’un arbre, d’un campanar, d’un globus aerostàtic i d’un camell. Alguns dels retalls han perdut la xinxeta i la cantonada de dalt ha caigut. En aquests plecs s’hi pot apreciar la pols, que hi reposa amb la tranquil·litat econòmica d’un funcionari. La taula i la cadira també en tenen, de pols. A tocar del sofà hi ha una paperera plena de mocadors de paper utilitzats, secs, rebregats i bruts de mocs, llàgrimes i esperma. També hi ha llaunes de cervesa i una ampolla de Jägermeister bolcada. Del tap, mal enroscat, el dia de la desídia en va caure licor per decantació fins a fer una taca negra i enganxosa sobre la qual també s’hi ha acabat posant la pols. Al sofà, arraulit, hi ha un home.

Ronca. Porta una barba descuidada, en general és de color vermellosa, els pèls del bigoti són esgrogueïts del fum. A la taula hi ha un cendrer superat pels esdeveniments. Porta una samarreta de propaganda del Pryca i uns pantalons de xandall blaus del Dechatlon tacats. No porta mitjons, a vegades es mou i canvia de postura. Una dona entra al local, en té claus, tanca la porta darrere seu. Així d’entrada li posaries uns seixanta anys, vesteix amb elegància discreta i porta una bossa del Plus bastant plena de la qual surt el caparró d’una barra de pa. Travessa el local, entra al despatx, deixa la bossa de plàstic al terra i la de mà, amb la jaqueta ben plegada, sobre una de les torres de caixes. S’acosta al sofà, s’ajup, mira l’home, li passa la mà pels cabells i li diu, fill, desperta’t, és tard, et trobes bé?

L’home remuga un deixa’m, què vols, marxa. Es gira per donar-li l’esquena i la mare li veu la ratlla del cul perquè la samarreta s’ha rebregat sobre ella mateixa. T’he dut menjar, quants dies fa que no esmorzes com Déu mana? L’home calla, la mare agafa una llauna del terra a l’atzar, en sospesa el contingut i la torna a deixar procurant que no es tombi perquè és plena. No et pots alimentar a base de cervesa, no pots viure tancat aquí dins, ens fas patir, al pare i a mi. Ell sospira, obre els ulls i dubta si fer-se l’adormit fins que se’n cansi, deixi la bossa amb menjar i marxi. La mare li torna a passar la mà pels cabells amb afecte. Com quan era petit, com quan anava a l’escola, com quan va graduar-se a la universitat, com quan era famós i arribava tard a casa i el despertava el diumenge per dinar i comptar seguidors, likes i retuits plegats. El seu nen, el seu armat, el seu heroi. El primer, el darrer, l’únic dipositari de tots els somnis i la causa de totes les angoixes. Ara els cabells ja no són suaus ni plens de vida, la mare en nota el greix i es neteja la punta dels dits fregant-los curosament i dissimulada al mateix sofà. L’home decideix tombar-se i s’incorpora. Diu hola, sospira, afegeix que no calia, es rasca, diu que estic bé, s’escura la gola i pregunta si ha portat cervesa.

La dona s’alça, dubta si clavar-li una bufetada, posar-se a plorar o marxar. Només n’ha dut dues. De moment, calla. El fill remena la bossa, treu un fuet i li clava mossada. S’alça, busca a les butxaques interiors de la jaqueta penjada del llum de peu i en treu un mòbil. Entra a Twitter, fa tres dies del darrer like, l’únic en dues setmanes. Té set notificacions, set comentaris al seu últim acudit enviats aquesta matinada passada pels volts de les quatre. Segur que són ells, els culturetes de sempre que es fan perfils falsos només per fer-me la guitza, creu cegament i sincera, el més amable li diu agressor i lladre. Llença el telèfon amb ràbia contra la paret i crida colla de fills de puta ignorants de merda. La mare, sobtada, se’l mira, té por. Voldria abraçar-lo, ell porta el fuet a la mà, se’n va al lavabo arrossegant els peus i s’hi tanca. No veiem el que passa a dins, tenim la perspectiva de la mare. Els sorolls no són alarmants, això la tranquil·litza: la tapa d’una tassa que s’obre, orina xipollejant amb l’aigua de la tassa, l’aigua de la cisterna caient, omplint la tassa i escolant-se per les canonades dels desguàs. Jo sé que ets innocent, diu prou alt perquè les seues paraules se sentin amb claredat a l’altra banda de la porta, la gent que t’estima ho sap, em sents? No deixis que t’enfonsin, aquests desaprensius no saben res de tu, només els mou l’odi i l’enveja. Oi que el jutge et va deixar en llibertat? Aquesta és l’única veritat que importa. Ja saps com és la gent, li agrada parlar i fer safareig, però després fugen corrent quan tenen por que els esquitxi la merda. Tu no ets així, tu ets una bona persona i sempre has anat de cara. I si la gent de Lleida ja no et valora potser és que no et mereixen. Que em sents? Que m’escoltes? Jo sé que aquelles meuques eren unes desvergonyides, només calia veure com anaven vestides per saber que et van denunciar perquè tu no els vas fer cas. Segur que anaven begudes i drogades, tothom sap com són les joves d’avui dia, unes fresques. Tu ets massa bona persona, no veus que només et volen mal perquè no poden suportar que fossis famós i els diguessis que no? Torna a casa, fill, jo sé que tu no hauries utilitzat mai l’Armat invencible per lligar. Eren menors, deien, com si això les convertís en santes. Fill, surt, el teu pare també t’enyora. No ve perquè no pot, se li fa una muntanya i ja saps que està delicat del cor, però encara que no t’ho digui jo sé que t’estima i que vol que tornis amb nosaltres. Em sents? Estem molt orgullosos de tu i de tot el que vas fer, no ens penedim de res i tota aquesta xerrameca que t’embutxacaves diners és per fer-te la guitza, perquè els fa ràbia el teu èxit. Rumors enverinats que només han servit per destruir la nostra família.

Interior. Dia. Lavabo. De les vint bombetes de vint wats que originalment il·luminaven el mirall, rovellat de les cantonades i esquitxat, només en queden tres de vives. L’home s’hi mira, sospira i no pot evitar-ho, encara odia la seua mare perquè no sap res i perquè tot és culpa seua.

(Conte publicat al suplement de cultura DiS del diari Segre, octubre de 2018)