> L’espurna de la insurrecció

Està una mica nerviós, portava moltes nits escrivint anotacions a la llibreta, omplint el cendrer de burilles, rellegint assajos de Javier Serrano Planes, escoltant les notícies per la ràdio, repassant les actes dels comitès territorials dels darrers tres anys, bevent cafè i cafè amb conyac, retallant paràgrafs, dormint vestit al llit i despullat al sofà, anotant a les vores i els peus dels esborranys, estripant versions provisionals i definitives, emprovant-se diferents combinacions de roba i assajant el moviment de les mans davant del mirall del rebedor de casa per a la intervenció que ha de fer. Ara. Els diferents corrents ideològics i estratègics havien confluït, forçats pels esdeveniments dels últims mesos arreu del país, en dos grans columnes que es mesuren les forces al sisè congrés nacional del partit. Les setmanes prèvies corrien rumors de ruptura, d’infidelitats, d’ultimàtums forçats per la impaciència i certes dosis d’animadversió personal. Canvien les etiquetes, es repeteixen els mateixos debats: il·luminats contra il·lusos, estalinistes contra trostkistes, els de la revolució permanent contra els de la ruptura revolucionària, els partidaris de la violència popular contra els defensors de la desobediència pacifista, futbolistes contra ciclistes, els de l’extrema esquerra contra els de l’esquerra radical.

Empès per comentaris més o menys sorneguers, més o menys francs; influït pels copets a l’espatlla que alguns camarades li donen a la barra del bar on fan el cafè, l’entrepà, el menú o la cervesa als matins, tardes o nits que tenen reunions de partit, s’ha cregut que és l’únic que pot reforçar les costures abans de la ruptura definitiva. Ara és el seu moment, ha de llegir la ponència que ha polit durant aquestes darreres setmanes i provar la seua capacitat de persuasió i lideratge, esdevenir la persona de consens per a la unitat d’acció. La Carme sempre li diu, quan el Miquel no hi és, que val molt més del que es pensa, que les seues idees són les úniques que poden canviar els paradigmes mentals de la militància, que algun dia s’hauria de plantejar assumir alguna cosa més que un càrrec sectorial de tercera fila. Quan el Miquel torna del lavabo o de buscar una cervesa la Carme calla i canvia de conversa; després aprofita que el Miquel, l’etern secretari general, queda atrapat en la seua pròpia retòrica plena de tòpics i fal·làcies, per picar-li l’ullet, per animar-lo des de les subtileses de la clandestinitat a fer la passa definitiva i deixar en evidència el líder i tots els seus acòlits i detractors. Egos que inoculen les bases amb personalismes inoperants, li diu sempre que no els veu ni escolta ningú.

Les divergències en l’estratègia que l’organització ha de seguir davant del que consideren, en això hi ha consens, “una presa de consciència per part de la classe treballadora, l’espurna de la insurrecció popular, un procés d’emancipació social que enderroqui les estructures patriarcals del sistema capitalista i assumeixi el control col·lectiu dels processos de producció i de serveis, tant públics com privats, en benefici del conjunt de la ciutadania sense prejudicis ni discriminacions”. Tothom sembla compartir l’anàlisi entusiasta que la revolució, anhelada durant molts anys com un projecte gairebé místic, és a punt d’esdevenir una realitat tangible. S’acosta el moment pel qual han treballat tan intensament, per això els dubtes i els nervis posen en evidència les contradiccions inherents de la lluita de classes. La societat civil, oprimida i alienada des que va ser exclosa de la revolució burgesa capitalista, és a punt de col·lapsar el sistema i no poden errar en els passos que el partit, com a subjecte actiu de la transformació social, ha de fer per conduir el canvi a bon port.

Conscient que l’ús del verb conduir és una font de conflictes, només el fa servir en alguns esborranys i en converses informals amb companys i companyes de confiança, però procurava evitar-lo en documents oficials i intervencions públiques. “El partit acumula un bagatge dialèctic respecte les dinàmiques revolucionàries populars i de classe que el converteixen en una peça clau en aquestes hores excitants que viu el país”, apunten des de les grades més ortodoxes, generalment treballadors de l’hostaleria i geganters acusats de búlgars en veu baixa. “És per això que no podem eludir el deure de participar activament del canvi, de passar a l’acció i esdevenir l’avantguarda que condueixi el poble oprimit per la conjura entre el capital i el poder eclesiàstic caduc que manipula l’esperit del nostre poble des de l’edat mitjana”. Els que s’han agrupat sota el mal nom de sandàlies, per contra, tenen per costum publicar en fanzins universitaris i han influït en un sector gens menyspreable dels diferents comitès sectorials i territorials, sobretot del món de les escoles de ball i el transport públic. Aquests diuen que són més partidaris d’estar amb el poble que no pas al davant del poble: “La classe treballadora no pot ésser liderada per cap organització sense el previ consentiment de les diferents assemblees que, de forma autònoma i compromesa amb el moment històric, es crearan als barris, els pobles, les universitats i els centres de treball per tal de decidir, de manera transversal i democràtica, les línies de lluita i els objectius materials i morals del paradís a la terra que estem construint entre tots i totes.” Porta setmanes preparant la intervenció, una proposta ambiciosa per implementar mesures de col·laboració efectives amb la resta d’actors, especialment les organitzacions ideològicament afins que treballen en els diferents àmbits d’acció política, social, cultural i econòmica del país, amb la intenció final de bastir una estratègia eficaç i coordinada que canalitzi de forma radicalment democràtica les demandes, aspiracions i anhels d’una societat que malda per viure en llibertat. És el moment de la unitat popular. Ara sí, la definitiva.

Tal com era d’esperar, la transcendència històrica es nota en l’ambient: en la policia secreta que vigila el congrés sense saber que el servei de seguretat del partit els té controlats; en les taques de suor que els camarades més compromesos exhibeixen a les aixelles; en les cigarretes que es consumeixen compulsivament al vestíbul, els lavabos i qualsevol raconada on es pugui llençar la cendra; en els grupets d’afins que conspiren en veu baixa i en les falses encaixades de mans que es fan els uns que desconfien dels altres; en les llistes que els més atrevits escriuen d’amagat i guarden amb gelosia amb els noms dels candidats a les diferents comissions, comitès, sectorials i coordinadores, això com el secretariat i la direcció nacional. Repassa els últims detalls tancat dins un vàter. És el primer d’intervenir després del descans de deu minuts que han fet a les set de la tarda, proposat per la delegació territorial del nord-est i aprovada per unanimitat per la mesa. El futur del país, la capacitat que el partit doni l’impuls definitiu al canvi de cicle és a les seues mans. Alguna corredissa, les darreres exhalacions de fum abans d’entrar, remor de fons i expectació creixent. Pràcticament ha vingut tothom. La militància de base, el vertader múscul de l’organització, és conscient del que s’hi estan jugant i ningú no vol recordar-ho com el dia que es va quedar a casa. Guardar-se la data a la memòria per poder explicar als seus fills que ells hi eren, això. La mesa del congrés obre acta i li dóna la paraula. S’aixeca, de camí a la tarima encaixa un parell de mans, s’acosta al faristol, ordena els papers, beu una mica d’aigua i alça la mirada per demostrar la seua determinació. Companys, companyes, camarades tots i totes. Fa una repassada general, llàstima que el Manel i el Rodrigo treballaven i la Berta tenia un dinar familiar, si no fos per ells avui segur que hauríem arribat a la xifra històrica dels vint-i-cinc assistents.

(Conte publicat al suplement cultural DiS del diari Segre el dissabte 26 de maig de 2018)