> Com si fos una joguina

N’estàs segur? Pregunta el Vicent incorporant-se, movent ràpidament el ratolí per minimitzar la pestanya d’internet que tenia oberta. Mira el Miquel, que s’agafa al marc de la porta del petit despatx sense finestra que dóna directament al vestíbul del centre sense gosar entrar del tot, i el rellotge. Són dos d’onze, merda. Intenta recordar si ha vist l’Aitana a l’hora de sopar i tampoc podria afirmar si aquesta tarda era al taller. Massa canalla, massa nervis, massa diagnòstics psiquiàtrics, massa testosterona, massa fins als ous de tants problemes i d’una direcció que, des de l’oficina té en un immens principal a la part alta de Balmes, calma les consciències dels pares més desesperats a canvi de. Se li ericen els nervis, no vol ni saber què paguen per un títol de la ESO i una exculpació. Qui feia guàrdia al menjador, avui? La Mireia, em sembla, titubeja el Miquel. Truca-la i pregunta-li quan ha sigut la darrera vegada que l’ha vista. Cagon la puta. De moment no avisis a Barcelona, necessitem una mica de marge, l’hem de trobar abans no l’enxampin els mossos o acabi ves a saber en quin forat del Raval drogada fins a les celles i oberta de cames com si fos una joguina. El Miquel no ho vol ni sentir, agafa el mòbil i desapareix mentre busca la Mireia als contactes.

***

La matrícula del camió és de l’est i els dos xòfers seuen en cadires de càmping vora la caixa frigorífica per protegir-se dels fars dels pocs cotxes que entren a la gasolinera. Sobre una tauleta de ferro, que un dia havia estat tota pintada de verd i ara és un mapa de crostes rovellades, hi ha un parell de jocs de plats i culleres d’alumini i quatre llaunes de cervesa buides i abonyegades. A mitjans d’octubre el cerç arrossega el fred de les cotes més altes fins a l’àrea de servei; ells van amb samarreta, pantalons curts i xancles. Un, el prim, aguanta la cinquena cervesa amb la mà dreta i fa moure el polze de l’esquerra per la pantalla d’un mòbil que li projecta una llum blanca i freda a la cara; un zombi de mirada perduda en un món viral de motoristes que planten roda i arrasen els rosers del veí en un suburbi de Chicago, de gossos argentins que ballen tangos, de pallassos de serie B que espanten padrines pels carrers de Frankfurt i sentències filosòfiques de quiosc a tres noranta cinc la primera entrega. L’altre deixa la sisena llauna a la taula per alçar-se i remenar la sopa de mongetes, patates, llard, col i carn fumada que escalfen en una olla de cul negre als fogons que tenen amagats als baixos del camió. Té les mans grans i fuma cigarretes rosses. De fons, el trànsit de l’autovia. Davant per davant, un marge de matolls despentinats, iogurts buits, ampolles d’aigua plenes d’orina, condons usats i bosses de patates esquarterades. Avantsala d’un bosc que, com tots els boscos europeus que travessen amb el seu tràiler des de fa set anys, es miren amb la indiferència de qui ha descobert el món en la cruesa salvatge de Trucholskey, al cor de Polònia. L’olor del menjar sovint atreu gats famèlics, gossos desconfiats i guineus que es mouen amb un joc de cames àgil, que temptegen els seus reflexes i busquen la manera de prendre’ls un rosegó de pa o el cor masegat d’una poma tirolesa.

L’Aitana no espera pacient les rampoines, ella se’ls menjaria el sopar amb les mans, se’ls beuria les cerveses sense respirar i, per païr-ho, es fumaria totes les cigarretes que guarda el més gros a la butxaca de la camisa. Entre els desitjos i les possibilitats, ella coneix el preu de la realitat i mai ha tingut cap problema per pagar-lo. Amagada rere una alzina, fa sis hores que camina per la muntanya seguint l’ombra que fan els arbres, sempre amb el sol a l’esquena per assegurar-se que, com li va explicar el Manuel, acabaria trobant l’autovia. Li fan mal els peus de resseguir senderons sense sortida i travessar a corre-cuita camps oberts de terra estopenca. Té set i les mans esgarrinxades d’obrir-se pas per una malesa en la que el sol hi entrava amb la parsimònia de qui es resigna a les adversitats. És de nit i la flaire de la sopa li col·lapsa els narius i li emboira la raó. Ha de fugir, arribar molt lluny, on sigui, tant és. Enrere mai més, es promet.

Vol agafar un mapa i posar el dit en una ciutat de nom impronunciable i polígons industrials que s’estenen com una pneumònia per les terres fèrtils que l’envolten. Aturar-se en una cruïlla i caminar per un carrer de cases baixes i flors als balcons. Una dona escombra fulles de la vorera, un parell de nenes passen amb bicicleta i tres iaies parlen una llengua tan estranya com la d’aquests dos homes que té a tocar. Potser ells viuen en un barri com aquest, potser les dues xiquetes són filles seues i tenen un gat que dorm als peus del seu llit i ronca. L’Aitana s’enrabia perquè els enveja. No és enyorança, és un desig. No és ningú per tenir escrúpols, tampoc sap si fa molts anys que els hi van prendre i per això no els troba a faltar o és que no n’ha tingut mai. Un sentiment intangible que ignora. Quan ha pogut guardar algun euro a la butxaca no s’ha interessat per saber d’on en venia i tampoc ha volgut bescanviar-lo per dos-cents grams de dignitat. No sap què en faria, no és cash per comprar sabates, no col·loca com una bona llepada d’M, no et protegeix del fred quan tanquen el bar ni t’obre la porta de l’últim àfter de la ciutat un dimarts qualsevol de febrer. N’ha sentit a parlar moltes vegades de l’honor, sempre li ha semblat que era el consol dels pobres.

Des de la seua trinxera no els pot sentir gaire bé, però no parlen cap idioma que pugui reconèixer. Riuen escandalosament mirant el mòbil entre glops de cervesa i cops de complicitat a l’espatlla. Ella posa la mà a la bossa i remena fins que troba el ganivet que aquest migdia ha robat del menjador aprofitant un descuit de la Mireia, que batallava perquè la Noe es mengés, com a mínim, l’amanida d’iceberg i el iogurt. No talla gaire, però és l’única arma que té si les coses s’emboliquen. Mai passa, pensa i vol creure, encara que es posin violents tots volen el mateix i només cal agafar-los el paquet i llepar-los el lòbul de l’orella.

***

El Vicent obre el segon calaix de l’escriptori i agafa les claus del Suzuky Jimmy, un frontal i un paquet de Chesterfield. Envia tres watsapps a la seua dona per dir que la nit serà llarga, s’ha fugat una nena, cagon tot, espero no hagi arribat lluny, demà portaré el cotxe al mecànic, t’estimo, bona nit, petons. Abans de sortir del despatx, tanca l’ordinador. Abans de tancar l’ordinador, apaga el navegador. Abans d’apagar el navegador, fa una ullada per darrera vegada a la pàgina que tenia oberta. Una quinzena de joves beuen vodka amb llimonada, riuen, aplaudeixen i graven dos universitaris de Kentucky que es follen pel cul i per la boca, amb un moviment arítmic i la mandíbula desencaixada, una noia d’ulls plorosos que encara du posats uns mitjons del Mickey Mouse.

(Conte publicat al web paperdevidre.cat el març del 2017)