> Una soca enduta pel corrent

Conte publicat al suplement cultural DIS el novembre del 2016

No vaig sentir res. Potser un cert alleujament, sí, però més per la constatació que les infermeres ho gestionaven com un traspàs normal i previsible que no pas per l’acte en si. No hauria sospitat mai que seria capaç de fer-ho, però tampoc em vaig avergonyir de tenir aquells pensaments per primera vegada. Una idea, d’entrada feble i tremolosa, que vaig esquerar sense remordiments. Sempre m’ha encuriosit la manera com, a vegades, els altres tracten certes ocurrències com si fossin papallones que cacen al vol, com si els espantés la seua paternitat.

Aquella nit, després de sopar una crema aigualida i un trosset de peix amb pèsols pansits, el meu pare va mirar-se amb indiferència el iogurt natural amb regust de llimona. El va deixar on era i va agafar fred. Apartà la safata amb desgana i amb el comandament va abatre lentament el llit alhora que tancava els ulls amb un sospir de cansament. Un altre dia, vaig pensar, un dia menys. Va fer un lleu moviment de cap que vaig voler interpretar com un bona nit i es mogué, feixuc, fins a trobar la posició menys incòmoda sota els llençols blancs i aspres de l’hospital. La tercera planta, sota la llum freda i tentinejant dels fluorescents, al vespre quedava suspesa en un silenci lent i espès que, només de tant en tant, trencaven el repic dels esclops d’una auxiliar o la conversa a mitja veu de dos zeladors que esperaven l’ascensor. Un temps inert en un espai desbancat com un tren aturat en una via morta, l’avantsala d’unes nits incòmodes i eternes que sempre vaig encarar amb la resignació de qui no es planteja cap altra alternativa. Només a vegades, quan no podia dormir i m’avorria, fantasiejava amb la idea d’un encontre furtiu al mateix lavabo de l’habitació amb alguna de les infermeres que, de tant en tant, entraven per comprovar el sistema de reg intravenós o posar bé els coixins del meu pare i l’altre senyor que dormia al llit de la vora.

A mitja tarda havia agafat un diari abandonat a la cafeteria. La tarda havia estat profitosa i m’havia acabat, contra pronòstic, Plataforma. No tenia ganes d’encetar La primera matèria i fullejant entre notícies, opinions i anuncis vaig topar-me amb un conte. És l’única sortida acabava amb una decisió fatal, el protagonista estava disposat a matar el seu soci i amic de la infantesa; la mateixa persona a qui ell, prèviament, havia intentat extorquir sense èxit. Recordo pensar que l’autor, era molt agosarat. Val a dir, però, que ho era com tants d’altres que s’aventuren a escriure sobre la vida dels altres i a especular amb els seus sentiments que, i aquest era el mal dels mals escriptors, sempre són viciats per una tragèdia exagerada i unes idees recargolades i delirants.

Els pronòstics dels metges, el dia que em van trucar de l’hospital per dir-me que el meu pare hi havia ingressat, es movien entre un infart aquella mateixa tarda i, segons les estadístiques, una esperança de vida que podia arribar als set o vuit mesos d’avorriment absolut i degradació constant i irreversible. Ingressat a planta, vora un finestral amb vistes al front de batalla entre la ciutat i l’horta i un company d’habitació tan vell i demacrat com ell, el meu pare va decidir esperar que passés el que fos que hagués de passar-li. Sense queixar-se, sense frisar-se, sense esmenar la pròpia sort ni aprofitar les darreres setmanes de vida per sospesar si tot plegat havia valgut la pena. Jo tampoc no ho sabia, feia molts anys que havia renunciat a entendre qui era. Tampoc no l’interrogava ni l’interpel·lava mai sobre els seus sentiments. Preferia pensar que era un estrany que es movia per coordenades paral·leles en lloc de descobrir, això m’atemoria, que era tal com me l’imaginava: un home sense esma ni esperit, capaç de resistir les inclemències més adverses i mostrar-se indiferent quan el vent li bufava de cara. Una soca enduta pel corrent i que queda atrapada en una raconada pantanosa entre fulles podrides i ampolles de plàstic.

El seu company d’habitació, al qual les infermeres tractaven com a senyor Antoni amb el mateix to que s’adreçarien a un infant, no deia mai ni gràcies ni aneu-vos-en a la merda. Amb prou feina menjava, els pulmons li xiulaven quan respirava i cap vegada no el va venir a veure ningú. No se’n queixava, però en la seua respiració angoixant a voltes m’hi semblava traduir un lament, com si aquell esforç volgués dir alguna cosa sentida que jo, avorrit, m’imaginava que era una tristesa profunda i frustrant. Aleshores tenia la vaga impressió que l’entenia i em despertava una solidaritat estranya que m’avergonyia una mica. Tot allò que ja no sentia pel meu pare ara m’ho desvetllava un senyor amb el qual tampoc no parlava. Un home absent, un supervivent que va tenir la sort, segons les infermeres, de trencar-se el maluc davant d’un supermercat en lloc de caure sol a casa. Aleshores, m’explicaven, no es poden moure i es fan les necessitats a sobre i deliren, es llaguen, s’infecten i es moren de gana. Al cap d’uns dies, algun veí denuncia que el pis fa una ferum insuportable i quan els bombers esbotzen la porta sempre n’hi ha un que vomita. L’olor d’un cos en descomposició és tan intensa que la recordaran per sempre més, diuen.

Aquell conte, aquella nit, va encendre un misto amb el qual vaig il·luminar uns racons de l’ànima que desconeixia. Sol, a l’habitació tres-cents vint-i-set, assegut davant de dos ancians completament alienats en un final innecessari, em vaig preguntar si matar una persona era tan excitant com a voltes expliquen als llibres i tan fàcil com suposava el del conte. Fins aleshores no se m’havia passat mai pel cap fer una cosa així, però tampoc no havia sentit mai cap mena d’alegria estranya davant les desgràcies alienes. Una reacció que molta gent emparella amb la ràbia, l’enveja o la rancúnia. Molts autors fan ballar els seus personatges en els terrenys confusos on diuen que es mesclen l’amor i l’odi, però no sóc conscient d’haver estimat mai ningú de la manera com sovint s’expressen els protagonistes de les novel·les. Em transporten, quan ho expliquen, a un món d’emocions i frustracions que m’és tan desconegut com l’alta societat victoriana o el centre de la Terra. Sento simpaties i malfiances, hi ha metges que m’inspiren respecte i dones que trobo atractives, escriptores que afirmaria sense equivocar-me que són d’una solvència inqüestionable i homes que més aviat m’avorreixen amb la seua companyia.

Les auxiliars van recollir les safates del sopar, els vaig donar les gràcies i la bona nit i van tancar la porta al seu darrere. De l’habitació de la vora traspassaven les converses d’una pel·lícula sense que se’n poguessin endevinar les paraules. En canvi, jo, amb mi mateix, havia començat un diàleg sincer i carregat de raons sobre la possibilitat de forçar els esdeveniments per intentar, ni que fos una vegada a la vida, apropar-me a la intensitat vertadera d’un cor bategant al galop o una flama cremant a l’estómac. El més complicat, sincerament, va ser triar qui dels dos, si el meu pare o el senyor Antoni, seria el còmplice de les meues inquietuds amb una mort que sospitava ràpida i plàcida.