> També és teu

(Editoral del suplement cultural DiS el maig del 2017)

Més d’una vegada ens han arribat comentaris sobre la densitat del DiS. Observacions sobre si la lletra no és massa petita i els marges massa estrets, un format que transmet una pesantor que no els convida a la lectura. El debat intern va existir, cert, i es va resoldre amb una defensa de la pausa, de la necessitat de forçar la situació perquè la gent hagués de parar per poder llegir. No hi ha resums sota el titulars, no hi ha destacats amb les frases més llampants ni tampoc hem fet, com s’està posant de moda en moltes publicacions, un disseny que destaca frases o paraules clau dins el mateix article perquè el nostre inconscient les associï. Era com si de sobte ens adonéssim que no es podia llegir de qualsevol manera; una decisió fins i tot provocadora?
Aquesta manera d’entendre el DiS aquest número ens connecta amb l’Embarrat, el festival d’art contemporani de Tàrrega que en la quarta edició aposta per la lentitud. As slow as possible, “tan lent com sigui possible”, resa el lema d’enguany, participat per la comissària i crítica d’art Alexandra Laudo. Ella ens repassa algunes de les propostes més transgressores que els darrers anys alguns artistes han plantejat a partir d’aquest principi, buscant sempre el camí més llarg possible. Prendre consciència que el món té un ritme que no és raonable forçar és el que proposa Josep Pàmies, que en última instància és un pagès que reivindica el poder de la natura davant de l’artifici. Però no tot allò que imagina i inventa l’home és maldat, només cal llegir els articles de Josep Grau –en aquest número elogia la lentitud– per estimar certes músiques fins i tot abans d’haver-les escoltat. Aturar-nos, acceptar que no ho podem abastar tot i entendre que engolir no vol dir digerir, aquest és el principi del decreixement temporal. Bueno ens convida a empoderar-nos del nostre temps per gaudir-lo, per fer-lo nostre en la mesura que el vivim a consciència.
En la jungla espessa sempre fan falta oasis visuals: les captures que el comissari de l’Embarrat Jesús Vilamajor ha fet de la fàbrica Cal Trepat de Tàrrega o els poemes de Sala-Valldaura espongen estèticament el suplement. No el fan més lleuger, això és una percepció subjectiva. El temps no ens pertany en termes materials, però és nostre en tant que només el vivim nosaltres.