> Serveis de representació

S’atura al davant i en comprova l’adreça exacta a l’etiqueta del clauer: Vallcalent 32, altell B. El sogre va comprar-lo fa vint anys i mai no n’havia comentat res a ningú, la família se’n va assabentar a la lectura del testament. L’Àngela li ha demanat si podia acostar-s’hi per veure en quines condicions estava, ella havia de baixar a Barcelona per reunir-se amb uns socis de confiança del seu pare. Inversions estratègiques, vells amics, oportunitats úniques, favors personals i socis de confiança eren paraules que el senyor Ricard sempre havia combinat amb avidesa per teixir negocis i trampejar explicacions quan, anys enrere, l’Àngela encara s’aventurava a demanar-les. El Miquel mai no les havia escoltades, ara ja no haurà ni de sentir-ne la melodia de fons.

Els primers temps de festejar havia intentat cultivar, amb més interès que convenciment, la idea que no es tractava d’una qüestió personal, que el senyor Ricard només l’odiava pel fet d’haver-se quedat amb el cor de la seua filla. El cor, els somriures, les natges i, segur que aquest era el problema que més els corroïa, els comptes corrents. En el fons sabia que tot eren cabòries malaguanyades, senzillament no el podia veure perquè era artista, perquè conduïa un Renault 5 atrotinat i no se n’avergonyia, perquè duia pantalons vells tacats de pintura i no era el jove que sempre havia esperat tenir per jove. El menyspreava perquè mai no va acceptar cap de les feines que li havia ofert a contracor amb l’excusa de donar-li l’estabilitat d’un horari i la dignitat d’una nòmina. No s’estava de fer-li saber a l’Àngela que el considerava un pintor mediocre i un marit oportunista que no li convenia, però ella no va cedir mai a les seues hostilitats i el senyor Ricard va anar amorosint les estratègies. En la seua amabilitat, però, el Miquel a voltes hi olorava quelcom d’inquietant que anava més enllà de la falsa cordialitat d’una persona resignada. Com si es reprimís uns retrets inconfessables en les breus caigudes de mirada a la banda quan l’Àngela parlava d’una galeria berlinesa interessada en exposar el Miquel i en els subtils somriures amagats darrere una copa de cava quan explicava que havia venut tres quadres en una fira bavaresa. Reaccions que, en advertir-les, les trobava massa contingudes pel caràcter expansiu i dominant del sogre. L’Àngela sempre va voler relativitzar aquestes rancúnies, però a ella tampoc se li escapava que, malgrat que el Miquel despuntava i es consolidava, sobretot als mercats alemany i holandès, gràcies a l’avidesa d’en Hendrik, el seu marxant, a la casa dels Ricard Antó només hi havia un quadre seu, Flors trencades, penjat entre la porta i l’armari de l’habitació de convidats. Fa ben bé un mes que no hi parla, amb el Hendrik, pensa el Miquel; les últimes vegades que li ha trucat sempre té el telèfon apagat o fora de cobertura.

No hi ha cap nom a l’intèrfon i la bústia és plena de fulletons de propaganda. Puja les escales fins a l’entresòl, el B és l’únic altell que no té cap placa de cap negoci. Posa la clau al pany i obre la porta; palpa la paret i de seguida troba un interruptor. Dos florescents fan pampallugues fins que aconsegueixen encendre’s i il·luminar un vestíbul pobre i descolorit. A la dreta compta tres portes en un passadís llarg i estret, davant per davant hi ha un parell de cadires i un escriptori i a l’esquerra, el despatx principal. Encén el llum del passadís, la primera porta dóna a una habitació sense finestra: mitja dotzena de cadires i una tauleta amb revistes dels anys noranta; a l’altra hi ha una cambra petita amb prestatgeries buides, i, a la tercera, un petit lavabo esgrogueït i una tassa de vàter sense tapa. Torna a l’entrada, la cadira que hi ha darrere la taula li sembla més neta que l’altra, menys polsosa. Hi seu i obre el primer calaix, és buit. Al segon hi ha una capsa de llumins de Prefabricats Salvador, se la posa a la butxaca. El tercer és ple de cartes. N’agafa una, el nom del senyor Ricard i l’adreça estan escrites a mà, la lletra li és familiar. L’obre i el Miquel se l’ha de rellegir un parell de vegades, és una factura del Hendrik per valor de 4.500 euros datada el gener de l’any passat en concepte de serveis de representació. En comprova deu o dotze, canvien les dates i les quantitats, però el format sempre és el mateix. Comença a neguitejar-se i no hi ha ningú a qui mirar fixament per preguntar-li què collons passa. Truca al maleït marxant i li torna a saltar el contestador, deixa tots els papers al calaix de qualsevol manera i s’alça fent caure la cadira violentament. El llum del despatx no funciona i la seua silueta projecta una ombra tènue i esquarterada per sobre un paisatge inhòspit i caòtic. El despatx està saturat de quadres repenjats a les parets, les prestatgeries, les cadires, un sofà i a les quatre potes de l’escriptori principal; n’hi ha a sobre i a sota de la mateixa taula i apilats en qualsevol raconada fent columnes d’equilibris precaris. El Miquel arriba fins a la finestra i apuja la persiana. Triga uns segons a ser conscient d’un secret que mai no hauria volgut descobrir.

Reconeix cada traça i encertaria tots els títols que va posar-los sense malgastar el comodí del públic. S’hi acosta amb por, no sap per on començar a remenar i no s’atreveix a tocar-los. Reconeix Home descalç, d’aquell estiu que va agafar-li la fal·lera del carbonet; Vides en vidres, de quan investigava els contrallums a finals dels noranta; Pensaments fora de joc, d’una sèrie poc reeixida que va fer per encàrrec del Hendrik aprofitant l’Eurocopa del 2008; La nena sota la palmera de plàstic, venuda a un despatx d’advocats de Rotterdam ara deu fer tres anys. Els records es van mesclant i la ràbia creix fins que només pot pensar tres paraules que repeteix com un mantra mentre recolza l’esquena a la paret i la deixa lliscar fins a terra: fill de puta.

Es treu la capsa de llumins de la butxaca, l’obre, n’agafa un, l’encén i l’aguanta amb els dits índex i polze. Observa la flama, l’apaga d’una bufada i deixa caure la fusta cremada que dibuixa un fil de fum que s’esvaeix ràpidament. En treu un altre i fa el mateix, se sent fràgil i manipulable, una broma de mal gust, un melindro sucat amb xocolata desfeta oblidat als intestins putrefactes del cadàver del seu sogre. Pensa en l’Àngela i en com el besava quan Hendrik posava un gomet vermell vora un quadre que ja estava emparaulat amb un client de Copenhaguen. L’apaga. Encén un tercer llumí i el protegeix mentre l’acosta a la primera tela que reposa a la seua vora. Per uns moments sembla que s’apaga, però bufa amb delicadesa i el foc revifa, la pintura bombolleja i comença a xiular agonitzant. El Miquel deixa que l’única veritat que ara mateix és capaç de comprendre s’escampi i es mengi tota la mentida que l’envolta.

(Conte publicat al suplement cultural DIS el juny de 2016)