> Quant pesa un tòpic?

El periodista Jordi Graupera venia a dir, en una tertúlia radiofònica abans de les eleccions nordamericanes, que els tòpics dispensats des dels centres influents tradicionalment demòcrates ubicats en estats com Nova York o Washington respecte a l’Amèrica rural  corrien el perill d’afermar allò mateix que criticaven. Els acusaven de votar Trump perquè eren uns racistes analfabets que només creien en Déu, el rifle i el bourbon; unes etiquetes que a les profunditats d’Alabama generaven una reacció d’orgull i una major defensa dels seus valors més rancis, com si al final només poguessin respondre alguna cosa així com: “penseu que som un pallussos ignorants? Doncs ens comportarem com autèntica white trash (porqueria blanca) fins a les últimes conseqüències”.

Aquesta hipòtesi enllaça amb una de les idees que l’historiador britànic Owen Jones comparteix a l’assaig Chavs: The Demonization of the Working Class. Parla dels estereotips de les classes populars a través d’articles d’opinió als tabloides més importants i de programes d’humor com Little Britain, un entreteniment aparentment banal que representa els joves de classe obrera com uns brètols sense escrúpols i uns egoistes tirànics sense ambicions. Owen alerta que els clixés legitimen aquests nanos a comportar-se, perquè no tenen altres referents, tal i com l’establishment del poder polític, financer i mediàtic els representa i critica. No hi ha una relació exacta de causa-efecte, però sense un discurs que ho contradigui tot rema en la mateixa direcció.

Els clixés i la realitat a voltes són dos vasos comunicants i a Lleida hi ha fenòmens inquietants que em generen dubtes. El Segrià no és Mississipí ni Balàfia és un suburbi de Manchester, encara que el centralisme lingüístic català ha repartit carnets de credibilitat i a nosaltres, a la gent de Ponent, a voltes sembla que ens hagi tocat el de malparlats i rudes que avivem les llars de foc amb la nostra pròpia orina i cacem senglars amb ganivets de pelar fruita. Exagero, no caldria dir-ho, però alguna cosa hi ha del cert. Fins a quin punt ens hi sentim còmodes amb aquests estereotips de bèsties rurals? Davant d’aquesta mirada per sobre l’espatlla que sovint ens dispensen des de la capital i bona part de la Catalunya vella –quan parlem n’hi ha massa que somriuen amb condescendència, com si el nostre accent només valgués per dir coses banals i sense importància–, hi ha la reacció tant humana com perillosa que apuntaven Graupera i ha teoritzat Owen: sentir-se orgullós del clixé i reivindicar-lo com un fet diferencial fins al punt que no tens autoritat per parlar de res més que no sigui pomes, boira, tractors i caragols.

Em fa mandra posar-me en un embolic, però tot això em porta al Postu. Aquest influencer amb més de quaranta mil seguidors és el creador i difusor d’una ingent quantitat d’acudits gràfics sobre els llocs comuns que pesen sobre nostre. Segons la darrera enquesta de població activa de la Generalitat només 76 dels gairebé 4.000 lleidatans que hi van participar treballaven al sector primari. Per què fan tanta gràcia els memes de tractors John Deere si més del 98% dels lleidatans no n’ha conduït mai cap? És més, estic segur que la majoria dels que li riuen les gràcies no han collit una poma en sa vida si no és per robar-la. Sense malícia, es diuen, perquè no ve d’una. Aquest fenomen de masses comparteix popularitat amb cançons sobre pagesos gelosos i àudios de pagesos emprenyats, una reiteració que a força de milers de likes els converteix en caricatures d’ells mateixos i d’un lleidatanisme exagerat que em provoca una certa vergonya aliena. Entre el pessimisme derrotista i acomplexat heretat de fa massa generacions i aquest treure pit com si tots anéssim amb cos de camisa perquè ser de Lleida és lo més collonut que et pot passar a la vida, tinc la sensació que estem atrapats en un bucle d’estereotips patètics que poden, això és el que em fa més por, afermar els límits mentals que ens impedeixen ser diferents de com ens veuen.

Mirar-se el melic és molt cansat i propi dels narcisistes i els qui, conscientment o inconscient, no estan gaire segurs de la seua identitat. Els tòpics pesen i alguns sembla que s’hi resignin amb bona cara. Si hem de perdre el temps davant del mirall jo sóc més del mític Komando Garrigues o les Milícies de l’Oest, les quals m’atreviria a dir que es van inspirar en el manifest de Valero Sanmartí Els del sud us matarem a tots. Un humor delirant i passat de voltes, carregat d’una ironia punyent i gens condescendent amb les propies misèries i contradiccions i, sobretot, amb el poder. Per la resta, m’agrada senzillament la gent que crea sense estar encadenada ni beure gratuïtament dels prejudicis, siguin de Lleida o de Wisconsin.

(Article publicat al suplement cutural DIS el gener del 2017)