> És l’única sortida

Conte publicat al suplement cultural DIS el setembre del 2016

Amb el cap entre les mans i els colzes sobre els genolls, l’Alberto fixa la mirada entre els peus nus, en els milions de plecs que fa la llana verge de la catifa de tres per quatre metres que Milton Glaser va anomenar Shakespeare a Àfrica. Li agradava invitar els convidats a passejar-hi descalços i sentir l’energia que transmetia; aleshores els explicava que està teixida a mà seguint una tècnica ancestral nepalesa, els feia tancar els ulls perquè poguessin connectar-vos amb la terra. Un planeta que, deia amb una copa de cava a la mà, cada vegada ens queda més lluny per culpa de la tecnologia i els fanatismes, un món que ens dóna la vida i nosaltres menyspreem com uns adolescents malcriats. En aquelles vetllades el Víctor, el fill de puta del Víctor, sempre se’l mirava de lluny amb les sabates posades i la convicció que un dels dos sempre hauria de tocar de peus a terra. El Víctor. L’Alberto no se’l pot treure del cap, recorda el seu tarannà distant i fred al pati de l’escola i està segur que, en penjar el telèfon després de la darrera trucada de la Blanca, feia el mateix posat de caçador furtiu. Sense alçar el cap pot veure el Víctor abraçant-lo el dia que va fer-lo padrí del seu fill, i si tanca els ulls pot sentir el plaer de clavar-li un punxó a la caròtides primitiva, just per sota la mandíbula. Ara mateix el mataria, deixaria que es dessagnés enmig de l’altar perquè la seua sang pagués pels pecats de tots els convidats. Ho faria, si ara el tingués al davant l’ofegaria posant-li bitllets de 500 rebregats a la boca, li tallaria les orelles, es pixaria sobre el seu cadàver i ploraria de ràbia. Sobretot ho faria per enterrar la vergonya.

Als ulls de la Blanca, que resta dreta davant seu, l’Alberto se li fa estrany. L’observa i no gosa destorbar-lo. Es fixa, tanmateix, que els seus cabells ja no tenen la vitalitat de quan el va conèixer, de quan s’apartava els flocs daurats del front amb un gest fatxenda i feia anar la targeta de crèdit com si fos una vareta màgica. La calvície és una desforestació que avança silenciosa però implacable, pensa, un desert en el qual ja no hi brota ni vida ni esperança. A la mà aguanta el Nokia 5165 amb el qual ha fet dues de les tres trucades previstes. Si tot hagués sortit com ell havia previst estarien planificant la darrera, només restaria donar les instruccions definitives. Però res no ha sortit com ell esperava i la Blanca només s’atreveix a suplicar en silenci que l’Alberto no parli seriosament, que sigui un rampell desesperat, que per fi s’avingui a trobar una solució raonable. Hem arribat massa lluny, es diu a si mateixa, però encara no hem fet el pas irreversible que li proposa.

Ell s’alça, es frega la cara amb les mans i, buscant una complicitat que no es pot imaginar perdre, explica que hi ha donat tantes voltes que se sap el circuit de memòria. Li confessa que ell i el Víctor fa molt temps que s’han distanciat i que ja no és el mateix. Com has pogut comprovar de pròpia veu, el molt malparit està disposat a deixar-me morir. A canvi de què? De diners, sempre són els maleïts diners. Tenia a les mans salvar la meua vida i ha dit que no! Podia haver demostrat que encara sentia alguna cosa per la nostra amistat i ha preferit abandonar-me a la meua sort. Ja no és una qüestió de pasta, és una traïció a la nostra pròpia amistat, a tot el que hem viscut plegats. És més llest que una calculadora, és un fill de puta, Blanca, ho vol tot i ara ho he vist més clar que mai. Sabia que era capaç de vendre sa mare, per això m’hi vaig associar, però no em pensava que tingués la sang freda d’arribar fins aquí. Suposo, no ho sé, ara suposo que necessitava comprovar-ho, però en el fons és com si no m’ho vulgués acabar de creure. Jo li hauria tornat fins l’últim cèntim que li demanàvem, m’entens? Ho tenia tot calculat, no dubtis ni un moment que a la llarga hagués pagat el meu deute i mai no hagués oblidat que continuava sent el meu millor amic. Pensa, carinyo, que li deuria la vida! Però ara ja no és possible, ara ja no hi ha marge per al pacte, ara no puc tornar-lo a mirar la cara si no és per dir-li adéu. L’Alberto parla nerviós mentre es mou sense rumb per la sala d’estar i ara posa ambdues mans sobre la taula de vidre, ara deixa que la imaginació s’ofegui dins aigua il·luminada de la piscina a través del finestral, ara es mossega l’artell de l’índex amb la contenció de qui rebentaria el cap d’una iena a cops de puny. No em miris així, no m’ho facis, sé el que estàs pensant i no m’agrada. Em fa mal, molt.
La Blanca calla, si diu res obriria l’aixeta d’un torrent irós que ho arrasaria tot i abocaria la poca raó que els queda al caos d’un remolí d’arguments orgullosos que es perdria en una mar tèrbola i bruta. Des del començament va pensar que era una bogeria, que falsejar un segrest era una aposta massa afilada, que havia creuat la fina línia que separa la valentia de la imprudència i la genialitat de l’absurditat. Tot al 27 sense guadar-se ni una fitxa per jugar a parells o imparells al cinquanta per cent; sense el comodí del públic; sense poder dir a última hora que ella és de sucre; sense l’alternativa de confessar que les trucades, que el xantatge, que les amenaces de mort i els tres-cents mil euros del rescat eren una broma de mal gust. El Víctor l’ha escoltat sense alterar-se, ella no s’ha sortit del guió i la veu distorsionada la feia irreconeixible, l’Alberto la fiscalitzava mossegant-se les ungles expectant i s’ha fet un silenci llarg fins que el Víctor ha dit que no i ha penjat. L’Alberto l’ha sentit sense sentir-lo i li ha fet el gest de tallar la trucada. És l’única sortida, afirma, no me n’ha deixat cap altra, argumenta, l’hem de matar, sentencia.