> ‘El roce también hace el cariño’ (conté espòilers)

Article publicat al suplement cultural DIS el juliol del 2016

L’amant d’una nit furtiva que vivim intensament ens pot deixar una marca inesborrable. En la brevetat només hem tingut temps de compartir la versió més alegre, elegant i festiva, així que per completar el quadre de la seua personalitat caurem en la temptació d’omblir els buits amb quantitats incontrolables d’especulacions benintencionades.

En el breu i emotiu monòleg sota la pluja a l’escena final de Blade Runner, el replicant Roy Batty se’ns presenta com un ésser turmentat i conscient de la seua fragilitat. És molt més que un androide que s’ha rebel·lat contra el sistema –un dels grans motors de la ciència-ficció postapocalíptica–, però quan ho descobrim salten les lletres de crèdit. A The Sopranos, el pes de les trames es recolza en les grans contradiccions de Tony, un capo de la màfia de New Jersey que va al psicòleg. És tant violent, cínic i autoritari com fidel, compassiu i generós; un protagonista que es desespera amb la filla adolescent a qui vol protegir com qualsevol pare amorós i sapastre per, a l’escena següent, tractar amb menyspreu fatxenda qualsevol de les prostitutes que ballen al seu local d’striptease. Un home capritxós, dèspota i cruel que evitaries a la vida real però estimes perquè ets amb ell quan pateix atacs d’ansietat; suporta els xantatges emocionals d’una mare manipuladora o ha de fer-se a la idea que l’ha traït un dels seus millors amics. Ningú és perfecte, i arraulits amb una manta en la intimitat del nostre sofà ens és més fàcil reconèixer les nostres misèries reflectides en les borratxeres evasives de McNulty i Bunk a The Wire; en el caràcter histriònic de Nathan a Misfits o en la lluita per passar a la història del Libanès a Romanzo Criminale. No parlem dels reptes de sobreviure en una illa del Pacífic en la qual habiten óssos polars després d’un fatal accident d’avió (Lost), sinó de mentir a la persona que més estimes perquè calcules que és la millor manera de protegir-la. Ella mai no entendria que, a banda de ser un pare modèlic i un professor de química de secundària, hagis decidit fabricar metamfetamina a escala industrial (Breaking Bad). Les sitcoms es basen en personatges previsibles. Homer Simpson pot guanyar el nòbel de física, però al capítol següent ha de ser el tap de suro que esperem que sigui. Per contra, la convivència amb personatges polièdrics és més cromàtica. Després de sis temporades no sents per Jamie Lannister –Game of Thrones– la mateixa animadversió visceral que et desperta quan el coneixes per primera vegada. Aleshores era arrogant, pervers i d’un ros impecable; fornicava amb la seua germana i estava disposat a matar qualsevol que considerés un obstacle per als seus interessos, nens inclosos. Al cinema seria un antagonista de manual que, en el millor dels casos, ens deixaria entreveure una debilitat o sentiment que l’humanitzaria en alguna escena del segon acte. Però en una sèrie que ja acumula unes seixanta hores de metratge es fa difícil retenir tots els pecats passats i, a poc a poc, a base de mirades de complicitat reprimides, dubtes silenciosos i gestos solidaris i romàntics impropis d’un Lannister clàssic, els nostres sentiments evolucionen cap alguna cosa que s’assembla vagament a la pena i la solidaritat. És ros i continua sent ell, però és un ell diferent i ja no el jutgem amb la mateixa ràbia que ho fèiem fa cinquanta, quaranta o trenta capítols. Han passat moltes coses abans no arriba l’hivern, fins i tot Lady Sansa ha deixat de ser aquella bleda desesperant a qui hauries volgut agafar de les espatlles i saccejar violentament. En una pel·lícula sovint necessitem una veritat colpidora per convertir la nostra simpatia en odi o les nostres reserves en franca solidaritat. A Nueve Reinas els personatges es mantenen fidels als seus principis durant tota la pel·li i és a l’escena final que se’ns convida a revisar tot el que hem vist amb uns altres ulls. Res no era el que semblava, però els nous sentiments els has de pair sol. Si entrem al drama de Kramer vs Kramer no cedim fàcilment a les raons d’ella fins que es desmunta a les portes de l’ascensor quan tot sembla acabat; aleshores acceptem que potser no és la mala persona que ens havíem imaginat sinó una dona superada per les pròpies debilitats i les expectatives socials. Un debat d’especulacions que s’obre quan salten els anuncis de la cadena que l’ha programada.

En les relacions construïdes a base d’hores al sofà, escapades inoblidables, manies incomprensibles i abraçades electritzants, ens acostem a la veritat en totes les seues dimensions. A poc a poc el foc viu deixa pas a unes brases intenses i l’estimem per qui és, no pas per com ens havíem figurat que podia ser.