> El buit de la trama

Conte publicat al suplement cultural DIS del febrer del 2016

La noia, Mireia ha dit que es deia, treu un grapat de fotografies descolorides i una mica arrugades i les escampa precipitadament sobre la gran taula del menjador. Ell calla, intenta concentrar-se en quina escena cinematogràfica podria trobar la reacció idònia, un bon referent per resoldre la situació amb solvència. Remena per la memòria tant ràpid com pot, però només visualitza un primer pla de Luke Skywalker cansat, ferit i desconcertat. Aquesta mossa, amb la seua història, l’ha transportat a una galàxia molt llunyana de la qual havia aconseguit fugir-ne fa molt de temps. Assaguda amb el cul a la punta de la cadira de caoba, la Mireia parla i ell la sent. Sent que parla i no l’escolta perquè el seu pensament l’ocupa en Luke a la vora del precipici. Només té una sortida, conclou, explicar-li la veritat.

Ella s’atura, mira al seu voltant i deixa que, per uns instants, el sol de darrera hora de la tarda que escampa llum daurada per tota la sala li escalfi la cara. Les finestres són obertes, però només hi entra una brisa humida i refrescant que passa per sobre el soroll brut de la ciutat i impregna l’àtic amb una lleu fragància marina. L’home no diu res, la Mireia agafa el got d’aigua que ha demanat quan ell li ha ofert si volia beure alguna cosa i fa tres glops maldestres. S’ennuega i tus. Perdó, diu amb la veu trencada. L’observa, s’observen. La Mireia s’hi esforça però en la seua mirada no hi reconeix res, el mateix desengany que va sentir quan va combregar per primera vegada. Arraulida sola dins el llit, aquella nit antiga, notava la veritat dins seu: aquell pare omnipresent tampoc no existia.

Però no diuen res. Ella pensa que li hauria agradat barallarse amb la mare en un menjador com aquest, potser aleshores no s’hauria atrevit a trencar gerros que valen tres vaixelles senceres. En una cuina com la que s’intueix darrere la porta entreoberta hi ha prou espai perquè les vides no s’entorpeixin les unes amb les altres, una cuina en la qual el pa torrat mai no és cremat i fred i a la nevera hi ha postals de San Francisco. L’home es mira les fotos que ha dut la Mireia amb curiositat, records que es van sobreposant a mesura que arriben a la consciència com si fos una versió accelerada de Life remote control. Caos indestriable d’olors, colors, suors, calors, dolors, rialles i temors. N’agafa una a l’atzar. Ell i la Núria a la plaça major de Saragossa el pont del primer de maig del 87. El sol de les set del matí, que els enlluernava mentre feien autoestop a la sortida de Lleida amb un cartell en el qual van escriure Madrid, a mitja tarda se l’havia engolit una broma tèrbola d’un gris passat de moda. Van caure amb furia més de cinquanta litres per metre quadrat en tres hores i l’Ebre amenaçava de sobreeixir-se de la traça. No havien passat de la capital aragonesa i van refugirar-se al vell cinema Palafox. Hi projectaven Adiós, muchachos. Deixa la foto sobre la taula i amb els dits escampa la vintena llarga d’instantànies i ràpidament hi clissa el dos cavalls verd del seu pare espatllat al voral del coll de l’Illa, el menjador buit d’un pis amb vistes a la Seu que no els el van arribar a llogar i una nit que van passar a l’estació d’Àger perquè van perdre el tren. La Núria que sempre reia.

Es mira altra volta la Mireia, ha dit que es deia Mireia. Hi té una retirada, però potser només la hi nota perquè és la seua filla. A Lleida, des que en va marxar precipitadament, tan sols hi va tornar esporàdicament i anònima per visitar els pares mentre van ser vius. Recorda haver vist la Núria una vegada, de lluny, a mitjans dels noranta. Passejava amb la seua xiqueta, que devies ser tu, li explica. Més aviat li va semblar que l’estirava amb desgana, però això s’ho calla. Un mirar cap aquí i l’altre cap allà.

Ho sento filla, jo no sóc el teu pare. Ella nota el buit de tota la trama sota els seus peus. M’hauria agradat molt ser-ho, afegeix alhora que es treu les ulleres i li busca la mirada. Fa vintiset anys hauria donat tot el que tenia perquè fos així, t’ho prometo, però no ho sóc. D’altra banda, continua, si ho fos aleshores tu tampoc no series tu; al teu lloc, en un lloc que no seria aquest perquè en aquest pis vés a saber qui hi hauria, hi hauria una altra noia. O potser un noi, un xicot alt, gras, baix o coix o retardat mental i xandall. M’explico? Afegeix a l’hora que s’alça posant els dos palmells oberts sobre la taula del menjador, un gest que ella interpreta com que la conversa s’ha acabat. Però l’ignora, nota com el pols se li accelera i la petita cantimplora de les emocions delicades, la qual sempre s’ha imaginat que tenia entre el cor i l’estómac, és plena i s’escalfa i bull i és a punt de fer saltar el tap i brollar sense parar. No vol que la vegi plorar, no pas si està dient la veritat. El lavabo? Sisplau, com si fossis a casa teua, la segona porta a l’esquerra. El passadís és ample i una prestatgeria cobreix de dalt a baix i de punta a punta la paret de la dreta fins a la primera porta. En passar-hi per davant la repassa de reüll, en tots els lloms en els quals aconsegueix fixar-hi la vista hi posa Don Quijote. La porta es tanca i en la immensitat del menjador un watsapp fa sonar tres notes en el silenci, és la seua dona: la noia encara és a casa? com estàs? i dos petons amb cor.

La Mireia es renta la cara i agafa una de les tres tovalloles curosament plegades que hi ha en una fina barana al marge de la pica. Hi esfondra el nas, els llavis, els ulls i les galtes; inspira fins que té els pulmons plens i la suavitat la recomforta. Intenta retenir l’olor que fa la intimitat de qui només agafa el metro quan va de vacances a Tòquio. No vol sortir, es quedaria en aquest lavabo per sempre més: amb la vergonya i la ràbia que creix en el seu fetge, d’arrels fortes i fruits poderosos, en tindria prou per viure tres vides. Només hi deixaria entrar el Tomàs perquè li expliqués els anys perduts. El fill d’aquest senyor que no és el seu pare, el germà que ha descobert pel facebook i ha seguit cada dia durant els últims tres mesos fins que se l’ha fet seu. El mateix que ara no és ningú perquè no sap que ha tingut una germana imaginària. On és l’arxiu que guarda amb recel totes les veritats de la història? On són els testimonis que van veure la passió furtiva de dos joves pel forat del pany una nit d’estiu? On són les actes que expliquen la fugida endavant d’un home ofès? On és la tesi doctoral titulada: “L’amor perdut d’una idealista desorientada, Lleida, 1967-2015”? En quina nota a peu de pàgina, de quin llibre, hi ha el nom del seu pare? En quina hemeroteca hi ha les cròniques d’una vida que no va deixar més rastre que una vida com la seua? Quin professor és expert en l’ètica de la dialèctica que es podreix al fons d’un contenidor de matèria orgànica?

Aquest és el tercer pare que descobreixo, investigo, segueixo, espio, m’imagino i m’atreveixo a trucar. El tercer que em diu ho sento, no sóc Darth Vader. El tercer que només pot donar-me l’escalfor impersonal d’un cos desconegut. El tercer que posarà els fets de la història sobre la taula i em deixarà sola amb aquesta vida de novel·la barata.