> Contradiccions?

(Editorial del suplement cultural DIS, febrer de 2018)

Quan Darwin va substituir la creació divina com a relat original, de seguida hi ha qui es va preguntar si es podia creure en Déu i en la ciència al mateix temps.

El dubte reviu quan volem confrontar la vida privada dels autors amb la seua obra pública. Sofia Tolstaia, dona de l’autor d’Anna Karenina, va deixar testimoni al seu diari personal del menyspreu al qual la tenia sotmesa el seu marit i es preguntava com podia ser que el mateix home que trasllada als seus llibres totes les subtileses de l’ànima humana fos tant inepte en les relacions personals. Tolstoi va morir fa cent anys i la solidaritat dels lectors amb Sofia s’han diluït en el temps, ¿algú s’ha negat a llegir Guerra i Pau com a acte de repulsa contra la violència de gènere del seu autor? Què passaria avui en dia si es descobrís que un Nobel de literatura pega a la seua dona? Els actors i directors assenyalats per la campanya #Metoo contra els assetjaments sexuals al món de cinema s’han convertit en uns empestats. No els conviden als actes públics, les companyies han cancel·lat els contractes i fins i tot Ridley Scott va tornar a gravar totes les escenes d’All the money in the world amb un altre actor per esborrar Kevin Spacey de la nòmina del film. Els amants i entesos en qualsevol art sempre fan èmfasi en el context de cada obra per donar-li la dimensió que li pertoca: saber qui l’ha fet, quan, com i per què els dota d’una major perspectiva i d’eines per viure-la i estimar-la amb més sinceritat. El problema és quan l’autor i la seua realitat no hi ha manera que ens encaixi amb tot allò que ens transmeten les seues obres: senzillament ens sembla contradictori que un capdesuro sigui un creador tan sensible. Una realitat que incomoda alguns lectors i espectadors perquè es pregunten si llegir-lo, comprar-lo, escoltar-lo o gaudir-lo els fa còmplice de les seues barbaritats. A Mario Benedetti se li atribueix una sentència que potser ens marca el camí per alleugerir les pròpies contradiccions: “A Vargas Llosa se l’ha de llegir però no se l’ha d’escoltar”.

El periodista barceloní David Jiménez escrivia a Jot Down que el desengany dels lectors quan descobreixen que els seus autors preferits són uns carallots impresentables –ell fa servir l’adjectiu gilipollas– és culpa seua perquè “s’entesten a identificar-los amb els més virtuosos dels seus personatges”.