> Continua diluviant en la penombra

Conte publicat al suplement cultural DIS l’abril de 2016

No té cap pressa, i quan comencen a caure unes gotes grans que anuncien una tromba imminent el Miquel s’atura en una entrada. S’enrosca una cigarreta amb destresa i se l’encén, mai no s’empassa el fum de la primera pipada com tampoc no llegeix mai les biografies de les solapes. La pluja cada vegada és més intensa i un home que es protegeix el cap amb una carpeta de cuir es refugia a la seua vora, esbufega alleujat i diu bona tarda. El Miquel procura llençar el fum cap a fora per no molestar-lo i amb un moviment de cap li torna la salutació, fa una passa endins per no mullar-se els peus i el senyor, mirant el cel, diu sap una cosa? Abans del diluvi la terra era molt diferent.


El Miquel no pot evitar mirar-lo amb una desconfiança farcida de curiositat. El senyor li acosta la mà dreta i es presenta -em dic Joan- i l’ataca directament a l’ànima – vostè és creient? El Miquel xucla intensament. Quan era jove no hagués dubtat ni un moment a respondre, alçant la barbeta i mirant el futur amb l’optimisme d’un obrer de la metalúrgia immortalitzat amb el tors nu enmig d’una plaça de la ciutat soviètica d’Obninsk, que ell només creu en la humanitat. Una fe, reconeix en silenci, que s’ha anat esquerdant i esmicolant a mesura que les decepcions amb noms i traïcions amb cognoms han omplert massa pàgines de les seues agendes caducades. Arronsa l’espatlla que no té recolzada a la paret amb un posat indiferent i el senyor diu vaja, ja ho entenc; i calla. Però hauria de saber que la veritat és igual per tothom, continua, la Bíblia ens explica que quan Déu va crear la terra aquesta era un planeta perfecte, com un hivernacle, i l’home hi havia de viure per sempre. Un tro ressona entre les façanes del carrer i el Miquel es pregunta si al paradís la gent envellia, podia tenir fills i si el nadons creixien i quants segles trigaven a ser joves. No l’hi ho comenta, però la seua mirada d’incrèdul el del·lata. Déu va organitzar-ho tot perquè fos viable, el que no va preveure és la guerra, la pobresa, el racisme, la sodomia i totes les misèries i perversions que ens demostren que l’home, sense la guia de Déu, està perdut. El Miquel escura la cigarreta fins a tocar del filtres, s’alça les solapes de la jaqueta i es tapa el coll. Déu no pot obligar ningú a fer res que no vulgui, l’adverteix el senyor Joan, però només qui visqui segons les seues ordenances podrà beneficiar-se del seu propòsit. Ara cau tanta aigua que a les vores de la calçada s’hi comencen a formar petites rieres que les boques del clavegueram no poden absorvir. El Miquel fa rodolar la burilla entre els dits índex i polze per fer caure la petita brasa de la punta al terra. Una minúscula taca negra que es confon amb el gris brut de l’asfalt. Pensa, fill, ¿creus que totes les desgràcies que ens turmenten són fruit de la casualitat? No espera la resposta del Miquel, que lamenta cada dia de no haver escoltat la Carla amb la cura que tocava. No senyor, continua, això ja està arribant al seu final i cadascú ha de ser conscient del que ha fet de la pròpia vida, si l’ha dedicada a procurar-se un lloc al paradís o, per contra, ha preferit fer-se el seu petit paradís a la terra. Ho diu la Bíblia, l’apocalipsi ha començat perquè Déu està disposat a seguir amb els seus plans fins al final. Marxa la llum de tot el carrer, i en a foscor més absoluta el senyor Joan sentencia que a l’hora de la veritat nosaltres hi serem o no, però ell segur que no es fa enrere.

La Bibilia diu: “llegarà la hora que todos los que estan en la tumba volveran a la vida”. Continua diluviant en la penombra, lentament es distingeix el món entre les ombres i el Miquel recorda que només ha vist tres temporades de Walking dead. Es posa les mans a les butxaques i procura concentrar-se en el soroll de milers de gotes picant a l’hora sobre el metall dels cotxes aparcats. El senyor Joan està acostumat que la gent se’l miri malament quan parla de tombes i morts que tornen a caminar, i ell sol s’afanya a reconèixer que hi ha coses que no sabem, és clar, que hem de tenir fe perquè si Déu és un creador amorós suposem que ens hi farà d’una manera que puguem gaudir de la vida eterna sense complicacions. Si una persona mor atropellada per un camió, per exemple, no és imaginable que el ressusciti tal i com va quedar el seu cos el dia que va morir. Tornar al paradís per patir no té sentit. Aquestes paraules haurien de recomfortar el Miquel, per contra ell es pregunta si la nostra ànima pot generar tolerancia al plaer i cada vegada necessiti més perfecció per aconseguirla felicitat: més paisatges bucòlics, més dones dansant amb vestits blancs vora un riu d’aigua cristalina i més músiques celestials fins viure en un món barroc en el qual sigui impossible respirar de tantes flors precioses que desprenen olors embriagadores. Torna a treure el tabac, necessita fer-se una altra cigarreta i el senyor Joan comenta que no és cosa meua, però hauries de saber que tot el que facis contra el teu propi cos et fa el camí més complicat cap al paradís. Una dona aferrada al seu paraigua vermell passa corrent i, mentre la segueix amb la mirada, li explica al Miquel que quan morim no anem al cel ni a l’infern, senzillament deixem d’existir. No cal córrer doncs, perquè no hi ha dreceres en el sender cap a la vida eterna. Ni segones oportunitats. El Miquel ja ho sap, al seu món no hi ha pròrogues ni pàgines web amb restes d’estocs a preu de saldo. Sembla que plou una mica menys i el senyor Joan, que és perseverant i ha tapat tots els miralls on s’hi poguéssin reflectir les pròpies contradiccions, afirma que no. Taxatiu, com si li llegís el pensament al Miquel, potser perquè no és diferent a cap del descreguts amb els quals s’ha topat tots aquests anys, l’adverteix que ens ho juguem tot cada dia, en cada moment, en cada acte i en cada pensament. Qui coneix la paraula de Déu no es pot fer l’orni, no pot arribar al judici final i dir que no en sabia res i esperar misericòrdia. Torna la llum, s’encenen les faroles i unes quantes finestes. L’ha tocat amb la veritat, el Miquel ja no podrà apel·lar a la seua ignorància. Tot i això especula si davant de tanta gent -entén que es tracta de tota la humanitat- Déu no decreti una amnistia general. El senyor Joan és implacable: vam voler ser independents del creador i ara n’hem de pagar les conseqüències, la Bíblia diu que…

El Miquel l’aferra pel coll amb la mà esquerra i l’encasta a la paret, amb una veu tranquil·la i sòlida com els fonaments d’una catedral, li pregunta vostè se l’ha llegit? La Biblia, des del Génesis fins a les darreres paraules dels evangeli segons Marc, Mateu, Joan i Lluc. El Miquel és tant a prop que no sap a quin dels dos ulls l’està mirant ni si és capaç de veure-hi el seus secrets. El senyor Joan nota com una taca d’orina calenta s’escampa com una gran mentida pels pantalons i li regalima per la cama fins mullar-li els peus.