> NO EN TINGUIS CAP DUBTE

Ha donat tants tombs a la discussió d’anit que n’ha fet una bola indigerible. Plantat a la cua de la caixa número quatre del súper té la impressió que es va trencar alguna cosa irreparable: el què va començar com la crònica d’una conversa telefònica va degenerar en un intercanvi de retrets i juraments fets en nom de tot el que tu vulguis. Si s’hi acosta, al fons de les esquerdes hi pot veure un abisme que l’espanta. Sense voler, en culpa la Mireia per haver trucat i explicat a la Laura el problema que tenen entre mans amb el Tomàs. Pensar-ho el fa sentir una mica roí, potser hauria d’enviar-los un missatge per dir-los que em sap molt greu i que estic aquí per al que us convingui i una abraçada. Un copet a l’espatlla, una manera de dir que el cor se t’encongeix quan hi penses. Després, al llit, ni ell ni la Laura no van fer cap gest per acostar posicions i sentir l’escalfor de l’altre. Al matí, entre la cuina i el lavabo, s’han parlat a base de preguntes pràctiques del tipus puc apagar la cafetera i respostes seques com una llentia crua.

Va empènyer la porta amb la clau posada al pany, va passar i va tancar-la amb el peu mentre compartia un hola llarg i amable que va arribar a tots els racons del pis. El mateix hola de cada dia, el volum exacte per no ser invasiu ni morir d’esme pel camí. Silenci. Va obrir el llum, es va treure les sabates i la jaqueta, va deixar la cartera sobre la còmoda del rebedor i les claus a la capseta de fusta on guarden les de casa, les del cotxe, les dels pares, les dels veïns del segon tercera i unes que no saben d’on ha sortit i mai no troben el moment de llençar. Va repetir un hola interrogatiu més pujat de to mentre es posava les sabatilles. El pis era a les fosques i del menjador arribava la llum càlida i fràgil de la làmpada de peu que van posar al racó mort que deixava la prestageria kallax d’Ikea de quatre per quatre i el sofà de quatre places que van regalar-los els seus pares. La Laura hi estava arraulida amb els peus a sobre i quan el va veure es va desprendre d’un hola trencat. Ell va acostar-s’hi, va preguntar què passava, va seure a la seua vora i ella, que feia cara de preocupada, li va confessar que havia parlat més de dues hores per telèfon amb la Mireia. Com que ell va alçar una cella, la Laura li va explicar que la seua amiga i el Tomàs havien decidit avortar. Joder. En principi era una decisió consensuada, encara que la Mireia havia deixat entreveure alguns dubtes que la determinació del Tomàs havien ofegat. Potser sí que no hi havia temps per a debatre-ho eternament, raonava, el millor era ser ràpids i discrets, que l’anecdota es perdés en la memòria com una piulada sense retuits. La Laura no volia jutjar la seua amiga i ho feia, sense adonar-se’n, en el mateix moment que s’esforçava per no caure en la temptació de creure que havien escollit el camí més fàcil. Li dolia sentir-ho així. Va aguantar el tipus durant dues hores al telèfon, no deixarà d’estimar-la i en algun moment de la conversa es van posar a plorar. Li deia que és normal estar trista, que no s’ha de sentir culpable, que té dret a decidir com vol que sigui la seua vida i que, malgrat que sonés molt fred i calculador, eren molt joves i encara podien arribar a tenir mitja dotzena de fills. Sis criatures, t’ho imagines? En dues hores: mocadors de paper, rialles folles, llàgrimes, singlots, confessions i sospirs per alleugerir l’ànima. Se’n vendria la meitat, va calcular la Laura. Ets una bèstia, va respondre la Mireia. Li seguia el corrent i es sentia culpable perquè no volia pensar que la Mireia estava sent egoista. I com més intentava resistir-se a la idea, aquesta trobava noves maneres de filtrar-se en els seus pensaments. No sabia com explicar-ho, però tenia sensació que d’alguna manera es justificava, com si necessités repetir els arguments del Tomàs en veu alta per fer-se’ls seus. Va dubtar si no era una manera de provocar rèpliques, si no buscava inconscientment que la Laura li posés sobre la taula les hipòtesis que ella mateixa barallava en la intimitat. No va atrevir-se a provar-ho. La criatura tenia molts números de néixer amb una cama més curta que l’altra i el mateix ginecòleg va obrir-los, davant de la seua reacció, la porta de la interrupció voluntària de l’embaràs. El Tomàs va creuar-la decidit a no mirar enrere i la Mireia, sempre segons la interpretació que en feia la Laura –perquè la conec i sé que en aquestes coses és una persona vacil·lant que necessita tenir totes les alternatives descartades– va fer la passa per no discutir. Mentre la Laura li reconstruïa la conversa telefònica amb notes a peu de pàgina per contextualitzar-aprofundir-puntualitzar al voltant del deure, la moral, el compromís, la por, l’egoisme i la llibertat, ell no va calcular què passaria si formulava en veu alta la pregunta que l’inquietava des de feia una bona estona: però Laura, tu què faries en el seu lloc? Ella va aturar-se, va regirar-se i el va mirar a la cara per estzibarr-li, sense cap introducció per esponjar la seua resposta i deixar entreveure que tot és negociable si les condicions són les adequades, que el tindria. No en tinguis cap dubte. Aleshores el va apel·lar, d’esma i sense pensar-hi gaire, al dret a l’avortament. El segon cop de puny a la cara va ser una confessió inesperada: a primer de carrera em vaig quedar embarassa i ja ho veus, no em va costar gaire decidir-me. Ara és diferent, l’any que ve en faré trenta i, si no hi ha risc per a la mare ni la criatura, em sembla que puc assumir les conseqüències de tenir un fill amb una cama més curta que l’altra. Els drets no s’han de confondre amb les obligacions, va puntualitzar. No en tenia ni idea, va confessar el Gerard desconcertat, com és que no m’ho havies explicat abans? Perquè no havia sortit el tema: una nit d festa em vaig follar l’amic d’un company de classes –o el company de classe d’un amic, ara no ho recordo– i van passar aquelles coses que passen. En termes de probabilitats em podia haver tocat la loteria, però em vaig quedar prenyada. No va ser gaire agradable, t’ho prometo, vaig demanar hora a una clínica de Sarrià, hi vaig anar el dia convingut i ja està. Em vaig sentir una mica sola, la veritat, perquè jo no ho havia dit a ningú i la resta de les noies que hi havia a la consulta hi anaven acompanyades: dues dones que feien tota la fila de fer el carrer, una joveneta amb sa mare, una parella així com normal que passava dels trenta i una noia que vestia molt elegant acompanyada d’un home més gran. Devien ser amants, la tractava un paternalisme impropi d’un pare, aquesta és la que em va fer més pena després de mi mateixa. Saps per què no en vaig dir res a la Mireia, aleshores? No va esperar la resposta, perquè unes setmanes abans havia fet comentaris més aviat despectius sobre unes xerrades que feien unes feministes de la facultat sobre l’avortament lliure i gratuït. D’acord, no es depilaven i duien uns matolls a les aixelles que feien angúnia, però penso que deien coses interessants i ella les acusava de ser unes malcriades irresponsables que es negaven a madurar i assumir les conseqüències dels propis actes. El Gerard va preguntar pel pare, la Laura va preguntar per quin pare. No ho sé, va continuar, suposo que l’hagués buscat en cas de tirar endavant amb l’aventura; en aquella situació no vaig voler ni els seus diners. Tampoc li vas donar l’oportunitat d’opinar, a mi també m’ho faries? Tu ets idiota? Ja sé que m’explicaries que estàs prenyada, cony, i mai no et demanaria que fessis res que no vulguessis: però què passaria si no ens posèssim d’acord? Tranquil, jo tampoc no et demanaria que fessis de pare contra la teua voluntat. El Gerard sospita que ha de ser molt dur estimar una criatura que no desitjaves, que no ha de ser fàcil mirar-lo als ulls quan el dia que t’han posat sobre la taula la idea d’interrompre l’embaràs tu vas suggerir que es podria estudiar, que no calia ser tant taxatiu. Per buscar una sortida va fegir que en el fons la gent només vol que els seus fills siguin feliços. Ella va ofegar un hà sarcàstic. Nosaltres no ho som més o menys perquè tinguem les dues cames igual de llargues, ho som perquè no vivim per sobre de les nostres expectatives. Fa molts anys que vaig deixar de somiar amb el Brandon de Sensación de Vivir, per això et puc estimar a tu.

El noi de la caixa va passant els articles pel lector del codi de barres i el Gerard va carregant el suc de taronja, la pizza congelada, els condons, el cafè molt i la resta de paquets, capsetes, ampolles i bosses a la cinta transportadora amb gestos mecànics. La Laura va alçar-se perquè tenia set i, agafada al marc de la porta, va fer un silenci, mirant el terra calculava si valia la pena dir-ho i finalment va preguntar-li, amb una sinceritat colpidora, si pensava que ells eren feliços. ■

Anuncis