> Qui encengui la metxa

El Toni s’atura davant les escales que pugen al turó del Castell amb el combinat a la mà, el got de plàstic que l’hi ha donat el guarda jurat de la Boîte en fer-lo fora, acompanyant-lo amb una mà a l’esquena i una mirada que no amagava la pena que sentia per un home que, passats els quaranta, surt sol i arrossega els peus. Busca per les butxaques, troba el paquet, s’encén una cigarreta per agafar forces i un rere l’altre puja tots els graons fins a la porta dels Lleons. Quina hora és? Els repartidors que fan les rutes de muntanya ja fa molta estona que han carregat els fardells de diaris de la rotativa d’Alcoletge. Si pogués, si fos allà, aprofitaria un descuit per enfilar-s’hi, per amagar-se entre els munts de paper calent i relligat i fugiria d’aquesta ciutat que ara li sembla una gran estafa. I quan el conductor parés al primer poble i obrís la furgoneta per llençar els primers diaris contra les reixes del primer quiosc, ell li saltaria a sobre, l’amenaçaria i li robaria la furgoneta. Fugiria a l’exili sense tancar les portes, deixant caure mortes totes les notícies d’avui a les cunetes. El temps les enterraria en l’oblit, aquest país està acostumat a mirar a una altra banda i llençar-hi terra perquè els cadàvers no facin pudor i ell, avui, nota el pes d’aquesta misèria. Sóc un farsant, es diu el Toni a si mateix, gairebé mastegant les paraules, com puc dir a ningú que treballo de periodista?

El Bernat envaeix els seus pensaments. Només quan s’atura, tanca els ulls i es concentra en la imatge d’una hamburguesa, li sembla que el personatge s’empetiteix i queda atrapat en un toll de mostassa i ceba caramel·litzada. Aleshores li fot queixalada i quan alça la vista torna a ser allà, sempre somrient. Encara és de nit, el Bernat segur que no té problemes d’insomni, es queixa el Toni. S’imagina que en aquest precís moment el seu amic frega els peus als llençols nets buscant la pell suau de la seua darrera presa. Una vegada va confessar-li que l’únic avantatge de fer una assignatura d’associat a la Universitat eren els alumnes de poble que feia anys que picaven atemorits des de dins dels armaris. Pells de cafè, clatells tensos i natges que només es destensaven amb el seu joc subtil de petons i vaselina. Alliberar-los, encara que fos estripant-los la innocència.

Pensa en les seues dos nenes, en com se sentirà la propera vegada que els hagi d’explicar que això no es pot fer perquè està mal fet, que no es poden quedar aquella joguina que s’han trobat al parc o que no poden posar la música tan alta perquè molesten els veïns. Sí, els mateixos que a voltes conviden amics a sopar i fan soroll i no les deixen dormir.  Això està bé, això està malament. Assaig, error, assaig, encert, sempre assaig. Les mirarà als ulls i els explicarà que no es pot creuar el semàfor en vermell encara que ho facin senyors amb bicicleta, dones que parlen soles i altres nens agafats de les mans dels seus padrins. Sort que aquest cap de setmana estan amb sa mare, perquè ell ha perdut tota la credibilitat i no es veu amb cor de sortir a buscar-la ni de compartir un tuit enginyós esperant que algú li cliqui un m’agrada. Qui és, ell, a partir d’ara, per donar-los lliçons morals? Ja no podrà explicar-los que ell va ser qui, que ell va destapar el cas de, que ell signava les primícies sobre, que ell va dur davant la justícia els que fins aleshores eren. Podria vendre una èpica sobre l’amistat, però la veritat és que només hi veu covardia i traïció. El Bernat és un fill de puta.

Escura la cigarrreta i la llença. Decepció no és una paraula que pugui abastar tot el que sent. Decebedor  tampoc, no ve de quatre lletres. El Bernat ha passat a ser un desconegut i, al mateix temps, a ser el dipositari de tots els adjectius despectius que el Toni és capaç de recordar. El guarda jurat del Turó dorm amb la jaqueta posada dins un Citroën Saxo amagat sota els antics dipòsits i ell voreja tota la Seu fins al Baluard de la Reina. Està previst que aquest matí arribi un front de l’Atlàntic amb molta pluja, el vent ja va començar a dispersar la boira ahir a la tarda. Li sembla una eternitat, pensa en ahir com si fos l’any passat i li agradaria viure un passat molt antic, un d’aquells que curen les ferides i només deixen cicatrius que de tant en tant recordes amb un deix d’heroïcitat accidental. No se’n surt, l’engany del Bernat és com una cullerada de wasabi mesclat amb xile. Deixa el got de plàstic sobre el mur de les defenses i d’un salt aconsegueix pujar-hi la panxa i reptar, sapastre, amb els colzes i els genolls. S’alça, panteixa, s’espolsa, agafa el Bacardí amb llimonada i s’acosta vacil·lant al marge. Beu el que en queda i llença el got i els glaçons al buit. Un calfred li remou la panxa, fa un parell de passes enrere i es deixa caure, maldestre, de cul a terra. S’estira, tanca els ulls, fa fred, nota una esgarrifança darrere les orelles i un corb trenca el silenci en el qual naveguen, a la deriva, una col·lecció de contradiccions, rancúnies i excuses que temptegen, enganyen, amenacen i maregen la seua consciència. S’incorpora de mig cos, a l’horitzó comencen a distingir-se els colors nòrdics de la matinada, de la boirina que tamisa els blaus i els verds de l’horta.

Torna a mirar l’hora i apaga el telèfon, segur que el Miquel intentarà localitzar-lo quan compri el diari i descobreixi que la portada d’avui és un altre accident a la 240 i no hi ha cap rastre del material que li ha passat durant els darrers tres mesos. Em desfaré dels arxius que m’ha confiat, aguantaré tots els seus insults amb la devoció d’un penitent, esborraré el Bernat de l’agenda i esperaré que sigui un altre qui posi els dits al pastís i n’arrenqui un tros i l’alci orgullós per mostrar-lo com una vergonya. L’escàndol el destaparà algú que no conegui ningú de la llarga llista de convidats al banquet o que sigui, per sobre de qualsevol consideració, un periodista amb principis disposat a escriure bons finals. Algú que no tingui cap objecció a publicar qui s’amaga darrere les sigles de la consultora B&B que facturava estudis falsos a l’Observatori per al Progrés de Lleida en una peça desglossada de la trama. El Toni tenia a la mans la bomba que posarà la ciutat al mapa i l’ha deixat escapar per no ser ell qui encengui la metxa.

(conte publicat al suplement cultural DIS del diari Segre el darrer dissabte de maig de 2017)

Anuncis