> No ho deixaré escrit en cap llibreta

No tinc temps de res, només d’alçar la vista per donar la mà, agafar el llibre, somriure i preguntar a nom de qui. Amb estima, amb il·lusió, amb afecte, amb una col·lecció de noms recurrents i dolços; els mateixos que fa servir una mare d’aquelles que diu amor als fills dels altres amb una carícia i al vespre, quan és al lavabo amb el seu marit abans d’anar a dormir, en malparla. Espero que t’agradi, desitjo que el gaudeixis, que et sigui un viatge fascinant, que hi passis bones estones, que el portis sempre al cor. Frases de cartró pedra, que només tindrien sentit si les hagués de llegir algú que formés part de la meua veritat més íntima. En qui pensa? De quants noms estem parlant? Busca una metàfora que s’allunyi dels dits d’una mà però no en troba cap i ja té un altre llibre sobre el taulell. Formalismes, compromisos editorials, notes de premsa, fotos promocionals i que corri la veu que el dia de Sant Jordi és a Lleida. En directe, així en persona, de tu a tu. Sempre hi ha qui li recorda que és més guapo que a la tele. Diuen que la pantalla engreixa, que distorsiona, que el maquillatge evita els reflexos i deixa les pells mate, fines, sense vida. Unes paraules, les que combina a cada dedicatòria, que tampoc tenen sentit perquè tampoc és ell qui.

Però la idea és meua, es diu, l’ànima del llibre connecta amb els meus instints més bàsics, respira la maduresa de qui té prou perspectiva per entendre el quadre amb el seu conjunt, té una pulsió particular i una mirada pròpia, la meua. Alhora recupera, això també ho diuen a les notes de premsa que envia l’editorial, perquè els ho vaig dir jo, la força literària de quan era jove, de quan vaig escandalitzar els prohoms del país amb una prosa cínica, una mirada punyent sobre les veritats que tothom sabia i ningú no gosava. Aleshores era un mort de gana, li agrada recordar que malvivia a casa del Carles, menjava dos cops al dia i només podia beure quan el convidaven. Estalviava zelosament, fins i tot havia robat alguna vegada, per al cafè i el tabac. Són els pocs amics que posaria a la llista dels que conservo. Inseparables, m’és igual el que digui el metge, no els trairé mai, no els puc deixar de banda només perquè les coses es posen una mica tenses. Uns pocs mesos després d’aquell primer llibre no van faltar els que, amb les mans netes de no haver treballat mai, feien córrer per les taules dels bars universitaris i del Raval que m’havia malvenut l’ànima al sistema perquè havia començat a col·laborar amb Ràdio Barcelona, el Periòdico i, més tard, a la primera Tevetrés. Era molt fàcil guardar les essències de la contracultura revolucionària quan sabies que els canelons que et menjaves per Sant Esteve els feia la cuinera de casa els pares, la mateixa que ja et curava les rascades quan eren petits després de fer-los el berenar a la cuina de casa. Una cuina ampla, lluminosa, amb una nevera plena i uns fogons que sempre feien xup xup. Jo no tenia pares que coneguessin gent, la gent que coneixien els meus pares ningú no sabia qui eren. Ningú que no fossin els veïns de l’escala, els parents del poble, els companys de la fàbrica o la botiguera de la cantonada, emplaçada en una barriada amb carrers sense asfaltar al qual no hi arribava ni la policia nacional. Jo vinc dels afores de tot, amb aquella novel·la vaig pagar els pocs deutes que m’havia permès i em vaig comprar una taula. De fusta noble, als encants vells, formava part de tot un pis desmoblat a l’Eixample d’un canonge de la catedral de Barcelona. Encara la conservo, és de les poques coses que vaig salvar del pis del Gòtic on m’havia instal·lat a la tardor del 84.

El meu jo col·laborador -el Carles sempre em deia col·laboracionista picant-me al pit amb el dit índex- es va menjar el meu jo escriptor. No ho diré mai en públic, no ho deixaré escrit en cap llibreta, no ho confessaré en cap entrevista. Articles d’opinió a la Vanguardia, conferències a biblioteques, tertúlies a Catalunya Ràdio i aparicions esporàdiques a la televisió, a totes les que tenen plató a Barcelona. És el format que menys m’agrada; està massa sotmès al plànol de càmera, als tempos publicitaris, a les audiències que es calculen minut a minut i a les ordres dels realitzadors que s’imposen com petits dictadors. Però són els que més paguen, després et reconeixen pel carrer i a les contracobertes de les novetats, situades estratègicament a les millors prestatgeries de l’FNAC. Augmenten els seguidors a Twitter i les vendes dels llibres que publico. Un premi cada cinc o sis anys, pactes en despatxos, detalls polits al reservat d’un restaurant de l’Eixample, signatures un diumenge de primavera a la casa que té algun amic a la Molina. Ja no hi ha columnes a les pàgines d’opinió per encabir-hi una altra signatura, ja no hi ha veus joves que puguin dir res de nou. A l’editorial li agrada, sobretot arriscar poc i vendre molt. No parlo de lectors, aquests són en una altra estadística creuada, perduda, en caiguda constant des que algú es va preguntar si la gent llegia i va fer la primera enquesta, va posar la primera dada. El punt de partida, la data que marca l’inici d’una gran decepció. Un problema que es debat de manera recurrent i ridícula als cercles literaris, petites societats secretes que no llegeixen les actes de les reunions anteriors ni tenen el segell de cap registre oficial estampat als estatuts. El món de la cultura, diuen; intel·lectuals que sospesen el futur incert d’una societat que no llegeix ni les lletres de crèdit. Les cadenes els tallen, a les universitats sempre pots trobar un professor que teoritza sobre l’epidèmia apocalíptica de la incultura. Parlen com si llegir formés part de la vida; un infinitiu bàsic de l’estil menjar, dormir, vestir-se o respirar; s’imaginen que no ens mereixem el món si cadascú de nosaltres no llegís una estona cada dia. Miren la gent per sobre l’espatlla sense adonar-se que tenen una ombra tan prima com el llom d’un llibre de butxaca.

L’editor és un paio molt estirat, massa jove per entomar decepcions i tornar-s’hi a cops de whisky, foie i cinisme. Jo m’entenc més amb el gerent, és ell qui m’ha arranjat el contracte per trobar algú que em passi a net les idees. A mi se m’ha passat l’edat de polir els detalls i corregir les faltes, algú es pensa que Chillida va encofrar l’Elogi de l’aigua o Enric Miralles va passar a net fins l’últim nínxol dels plànols del cementiri d’Igualada? Hi ha interrogants que és millor no fer-se, no preguntis a la teua dona en qui pensa quan es masturba, mai més no podràs mirar-la a la cara. Això m’ho va dir un home que no havia vist mai, i mai més no vaig tornar a veure, una matinada que m’esforçava per mantenir dempeus sobre la barra una cervesa que ja havia tombat dues vegades. M’hi agafava perquè als peus hi havia un abisme. Al final hi vam caure jo, la cervesa, el tamboret i l’home savi que repartia sentències sense esperar res a canvi. Ja no tinc fetge per aquelles aventures, i encara menys les setmanes prèvies a Sant Jordi, una dinàmica espartana que culmina amb aquesta gran marató. Més gent, més fotos, més elogis, més signatures i dedicatòries a l’Ernest, a la Mariàngels, al Miquel, a la Carmen, al Juancarlos, la Núria i l’Ester. Sense h, com moltes Elenes. S’ha de preguntar, Anna amb dues enes o Ana amb una? Pots esguerrar un llibre. Sempre el mateix: perdona, a nom de qui? Del negre.

Amb la mirada esbiaixada només li veu els texans, una samarreta verda i els cinc dits de la mà esquerra sobre el taulell, sobre el cartell promocional de la seua novel·la. Perquè és seua, perquè és meua, perquè estic molt cansat i perquè allò que més voldria ara mateix és alçar-me, mirar-te als ulls, abraçar-te i clavar-te amb totes les meues forces el bolígraf, pràcticament sense tinta, a la jugular. Aleshores, agenollat a la teua vora, et xuclaria fins la darrera gota de sang que brollés de la ferida. M’afartaria d’aquella energia inconscient que mou el món, d’aquella il·lusió que una vegada jo també vaig sentir que el cor bombejava i feia arribar amb força fins l’últim racó del meu esperit.

(conte publicat per la Regidoria de Cultura de la Paeria de Lleida al recull Escata de drac #13 el Sant Jordi de 2007)

Anuncis