> Tirat com una burilla

Els dos camioners, asseguts un davant de l’altre amb un llum de càmping gas encès enmig de la tauleta, endinsen les culleres de ferro al fons dels plats fumejants i en treure-les, plenes, les bufen. Callen, no es miren, només mengen. L’Aitana els fita des del bosc i s’aferra al ganivet que guarda a la bossa de mà.

***

El Vicent fixa la vista al terra de la pista, enfangada i plena de sots i de rocs, sense prestar atenció a les ombres efímeres i tenebroses que les alzines fan, les unes sobre les altres, al pas veloç i trontollant del seu Suzuki tronat. Amb les dues mans al volant i una cigarreta als llavis –va vessar moltes llàgrimes per culpa del fum abans d’aconseguir aquest posat de James Dean quan tenia tretze anys i robava tabac al seu padrí– només pensa a trobar el rastre de l’Aitana com un gos de presa i dir-li tu, cap a casa, demà a les set al meu despatx. Què faria si fos ella? Callar i creure, collons. Faria els deures, buscaria la complicitat dels educadors del centre i n’escoltaria els seus consells, menjaria tot el que li posen al plat, evitaria els nanos més perles, deixaria de fumar i no es deixaria penetrar en una bona temporada per guanyar-se la fama d’estreta, de reciclada i d’estudiant avorrida. Buscaria l’oportunitat perduda i, sobretot, no s’escaparia. Merda, pensa, és mentida. Per què ho fa? Per què s’enganya d’aquesta manera tant roïna fins i tot quan està sol i no el veu ningú? El Vicent sap el que convé a tots i cadascun dels xavals que passen pel centre: disciplina. El Vicent sap que ell tampoc no en tindria, que la trencaria, que faria exactament el contrari del que ell mateix els pregona al despatx, pels passadissos, al menjador, a les aules, als tallers, als lavabos, als dormitoris, al pati i sempre que té un moment per retreure’ls que són uns desagraïts. Fumaria d’amagat, es follaria tot el que pogués, esnifaria gelocatils i robaria qualsevol cosa que tingués al seu abast pel mer plaer de tenir, amagar, vendre o trencar-ho. Es copiaria els exàmens i faria com ella, fugiria. I del no-res una bèstia passa corrent, una ombra que surt del marge i ell que frena, que derrapa i que pica amb el cul del senglar. Aquest fa una tombarella i un núvol de pols embolcalla l’escena. Per un moment l’animal se’l mira, li brillen els ulls, i desapareix de nou bosc endins. Baixa, el motor en marxa no deixa sentir ni el porc que fuig ni la suau remor de les fulles mogudes pel vent. Un bony al para-xocs sembla l’únic desperfecte i es treu el paquet de tabac de la butxaca de la camisa. S’encén una de les dues cigarretes que hi queden i truca al Miquel. Despenja ràpid, diu que encara no ha localitzat la Marta i que altres educadors tampoc no en saben res. Especula que l’Aitana s’ha fugat just després de dinar i el Vicent li proposa que si no en troba la pista abans de les onze ell mateix trucarà als mossos. La majoria, quan s’escapen, ressegueixen l’únic camí que coneixen, el que arriba a la casa des de la carretera principal. Són molt pocs els que s’atreveixen a endinsar-se al bosc i, encara menys, passar-hi la nit. Els de casa bona els afileraria a bastonades, són uns merdes. Els altres, la majoria, han crescut en barris que ell mai no gosaria trepitjar si no fos amb les butxaques buides, una samarreta vella i molta por. Han vist les seues mares viatjant al paradís tirades en matalassos putrefactes amb una xeringa penjant del turmell, vomitant líquids llefiscosos que ningú no pensava fregar en tres dies; han vist homes que s’arrosseguen maleint els morts i clamant venjança a crits, embrutant de sang i de llàgrimes els cotxes mal aparcats i aferrant-se a la vida amb una ferida de bala al ventre; han vist com tres companys de classe apallissaven una mestra al pati d’un lloc que en deien escola i que les mares, a la tarda, volien atonyinar el director; han vist com la policia s’enduia el veí del segon tercera emmanillat amb calçotets i sabatilles perquè llogava nenes per hores, incloses les seues pròpies filles; han robat menjar per menjar i beure per divertir-se; han peregrinat pels antres més foscos de Barcelona sense comptar quants tombs havia fet l’agulla petita i rabassuda del rellotge. I tanmateix, quan s’escapen de Solcomella i les ombres es dilueixen en la nit, quan només senten el batec accelerat del seu cor i se saben perduts en un barranc que no podrien situar en cap mapa, quan miren a banda i banda i no hi veuen res més que els seus fantasmes, aleshores tenen una por visceral i busquen desesperadament les traces d’un món que els ha malcriat, rebutjat, humiliat i colpejat. Busquen l’olor de gasolina, contenidor plens de brossa i una carretera que els dugui a les entranyes d’una ciutat que els és hostil i familiar a parts iguals, entre una gent que si no els té por directament els ignora o menysprea. Llença la cigarreta, la trepitja, puja al cotxe i posa primera.

***

Aparca davant de la gasolinera i entra, la caixera és a la punta de la barra devorant pipes davant la televisió, fan Ironman. Bona nit, tens canvi per a la màquina de tabac? Darrere el mostrador hi ha les pantalles de les càmeres de vigilància, mentre la noia li compta les monedes el Vicent es fixa en un camió aparcat al fons, calcula que darrere l’edifici mateix. La imatge és fosca, però sembla que dels marges, del bosc que envolta la gasolinera, en surti alguna cosa, una figura, una noia. És l’Aitana? Agafa tota la xavalla sense deixar de mirar: la noia s’atura, parla amb algú que ell no pot veure i li perd la pista darrere el camió. Vicent surt corrent, la caixera el fita de reüll desconfiada i se n’oblida amb les dues primeres pipes i un parell d’explosions amb dolbysurround. Una ficció, una mentida, una aventura de superherois plena de violència gratuïta que no té res a veure amb la veritat colpidora que en aquell moment grava la càmera quatre de la gasolinera. Si la mirés hi veuria un pla fix en blanc i negre i ratlles que fan pampallugues, sense música ni diàlegs. Veuria com el Vicent hi entra pel marge inferior esquerra i també es perd darrere el camió. Aleshores res, només silenci, un silenci que se li faria molt llarg. Sense el·lipsis, sense banda sonora, sense moviments ni canvis de pla. Li passarien els segons cada vegada més a poc a poc perquè li costarien de digerir. De sobte, un ensurt. Pararia més atenció perquè un dels camioners voreja la cabina i puja corrent, arrenca el motor i encén els llums. La caixera veuria com el camió es comença a moure i es duria les mans a les galtes en adonar-se que enmig de l’esplanada, tirat com una burilla, hi ha el cos del Vicent inconscient.

(Conte publicat al suplement cultural DiS del diari Segre el mes de març de 2017)

Anuncis