> I somriu i diu vigila

Els fars van descobrint més enllà de la boira un paisatge gèlid d’herbes mortes i oliveres adormides. A Montesquiu el Ramonet enfila el carrer dels Solans i frena al número tres, a cal Coloma, per deixar-la. Afluixa la música i no diu res. A vegades la mira d’una manera que a la Fàtima li costa llegir, i a les sis del matí d’un dissabte hivernal no sap si l’abraçaria per estimar-la o només se la imagina en fotogrames pornogràfics per fer la mà quan arribi a casa. La Fàtima diu bona nit i li fa dos petons, ell afegeix i bona hora, para les dues galtes i somriu i diu vigila.

El cotxe es perd cap a la plaça i ella entra a casa i no hi ha llum, una altra vegada. Han saltat els ploms de caixa negra i fa una ganyota per no quedar-se fregida. Ja està, puja escales amunt. Es neguiteja una mica, mai no ha deixat de témer aquella ombra en la penombra que sospitava i l’espantava de petita. Per què la padrina sempre deia no li tinguis por? Tanca per dins la porta del pis i el passadís, llarg i fosc, és cobert d’un paper trist on s’hi ha imprès una lleu fragància de col bullida i reclosa. Camina amb pressa cap a la seva habitació, al cap de tot, i s’hi tanca. Es canvia ràpid i a dins el llit, llençols humits, apaga el llum i tot resta a les fosques.

No té son, s’arrauleix i alguna cosa la inquieta. A l’hivern li costa dormir sola a la casa del poble, lluny de Terrassa i els pares. El silenci és absolut i es regira, descobrint arrugues gelades i olors de fil antic. Li sembla sentir, en algun lloc imprecís, uns cops metàl•lics i insistents. Són ambigus, sonen lluny i tant la vora que s’agafa al coixí i treu el cap lentament per abocar-se, escolta un cloc cloc esmorteït i trencat. Torna a tapar-se perquè no vol ni pensar-hi quan de cop i volta s’adona que entra una llum tènue per alguna banda. No pot ser, per sota la porta s’escola un fil de claror que ve del menjador. Estic sola, no hi ha ningú més i tanca els ulls per amagar el cap, torna a obrir-los i sí. El soroll, ara, ja no sap si hi és o no. Potser han entrat a robar i em descobreixen i em lliguen al llit i m’escanyen fins morir i… veu el seu cadàver blavós i no vol. Imatges d’encaputxats a contrallum i somrís de boig. Intenta parar l’orella però ja no sent res més que la seva respiració i el cor, exagerat i sorollós, dolorós i tot. Comença a tremolar i s’adona que la llum, subtil, persisteix i busca i troba i desperta les pors més absurdes i explícites del seu més endins més oblidat. I si és… No pot ser, o sí, no he sentit res, jo que sé, estic sola o hauria d’estar-hi. Vull marxar, no vull ser aquí, per favor, però què passa? I per què ara no se sent res? Tampoc no veig cap ombra que es mogui sota la porta. S’imagina mig inconscient, nua i dessagnant-se dins un sac enterrat al bosc. Li sembla tornar a sentir els cops però ni que volgués no podria cridar, ni plorar, ni pensar a banda de les imatges que es van sobreposant fins ser un quadre massa espès per no ser res. Té les mans suades, escalfreds d’esgarrifança li pessiguen el cos sencer i la llum allí i ella aquí, tota quieta, tot inquietant. Sap que els músculs no responen, garratibats i abandonats alhora, no pot controlar-ho, s’avergonyeix i es pixa a sobre. L’orina regalima calenta i picant per les cuixes, no pot fer més que plorar sense llàgrimes. Els sorolls esmorteïts ofeguen el seu crit sord i la claror, innocent, l’assetja brutalment amb la seva calma pertorbadora. Resta immòbil, una tensió que avança lenta en el temps i arrossega els segons pesants i els minuts enormes, feixucs i còmplices, hores mortes que no arriben mai al final.

S’adona que s’havia adormit perquè es desperta, és de dia. És mou cap a la dreta i de sobte crida, cau del llit i d’un salt es posa d’esquena a la paret i comprova, horroritzada, que hi una galleda vella de ferro vora el coixí. Res més, ningú més. Es toca tota i està viva, sencera, la resta al lloc i la porta tancada. No se senten sorolls ni sembla que hi hagi llum al menjador. Les rajoles són fredes i tot massa estrany, es posa les sabates sense mitjons i quan està a punt de sortir de l’habitació es veu reflectida al mirall de l’armari i se li talla la respiració. És impossible, en acte reflex mira la galleda i després torna a girar-se, no s’ho creu, tremola i s’aferra al pom, ja no sap si sortir o no, es toca els cabells, són blancs com la boira fina a contrallum.

Anuncis