> Dura vint-i-tres segons

(publicat al suplement cultural DiS del diari Segre el febrer de 2017)

Els mossos han tingut la delicadesa de deixar-la passar a una sala allunyada de les càmeres, no hi ha finestres al carrer ni un carregador per al mòbil. Mira el vídeo una altra vegada i la pregunta, recurrent i suada, no se la pot treure del cap. Què he fet malament? Se sent mediocre, esfondrada, diluïda en una massa de mares sense més ambicions que fer rentadores de colors foscos i fregir croquetes de pollastre. I avergonyida per pensar això, també. Un maniquí de malucs amples i cames enlletgides per varius violàcies, cares llargues fent cua a qualsevol caixa del Mercadona, un dissabte a la tarda, entre carros plens de llet desnatada i patates fregides sabor barbacoa, nens que mengen iogurts amb els dits, conills espellats d’ulls desorbitats envasats en bosses de plàstic i paper higiènic suau de dues capes. Una mare que sense voler, d’amagat, si li sobren deu minuts, entra al Zara i mira camises que només cauen amb gràcia abans de la primera rentada. Ho sap i se l’emprova i la compra i la penja a l’armari d’amagat, com si encara hi hagués el Bernat. Són els seus diners, el despertador sona a les sis del matí des de fa més vint anys i en fa dotze que tira endavant ella sola amb el Miquel. Se’ls pot gastar com li doni la gana, per què busca raons? La culpa, aquella tènia que de petita li feien menjar a casa dissimulada amb sopes de ceba i les monges de l’escola, ja no en queda cap de viva, alimentaven amb amenaces, alguna bufetada i falses esperances.

Dura vint-i-tres segons i es repeteix en un bucle infinit de crueltat incomprensible. Intenta descobrir-hi alguna cosa que l’exculpi, un detall que el justifiqui, un error d’edició que li permeti pensar que està preparat, que l’altre també és un actor com el seu petit Miquel. Res, només crueltat sense complements. Se’l sap de memòria, és el seu fill el que riu d’aquella manera que li posa la pell de gallina? Ja no és petit, és més alt que el seu pare i aleshores s’adona que ella també va amb xandall del Decathlon per casa. S’adona que no és especial, que llegir Montserrat Roig o Chirves ja no és un antídot contra la maldat, que no serà la mare de, que no retallarà els diaris amb les notícies que parlen del seu fill quan marqui el gol que dóna el pas a la final, quan aprovi uns pressupostos, quan descobreixi el comportament anòmal d’un bacteri, quan pugi a l’escenari per recollir un premi i li doni les gràcies. A ella, la seua mare, per tot el suport que li he donat des del primer dia. De quin dia parla?

Repassar els deures de primària, apuntar-lo als escoltes, a dibuix, a música i restringir les hores davant la tele i la connexió a internet. El plaer i la culpa són dos cables que es connecten als pols equivocats de la bateria i fan saltar espurnes. És la mare d’un mal que s’ha d’extirpar de l’aula. El Miquel. Expulsat de l’institut amb una carta que diu, amb un llenguatge administratiu asèptic, nosaltres no tenim per què aguantar que el seu fill sigui com és i faci el que fa. Intolerable. És un monstre, es pot llegir entre línies. És popular, té més de tres mil seguidors a Instagram i mentre els uns li riuen les gràcies, n’hi ha que, quan el veuen de lluny, diuen que s’esmunyen. Fan volta i busquen una excusa per entrar en una aula que no és la seua esperant que passi de llarg, que no els hagi vist o que senzillament avui no tingui ganes de divertir-se. Rentar-li els calçotets, fer-li els entrepans, recollir els vòmits quan tenia mal de panxa, comprar els reis que va escriure amb lletra voluntariosa a la seua primera carta, repassar les capitals europees i els verbs transitius, portar-lo al futbol, comprar-li un altre sac de dormir per anar d’excursió, canviar-li els llençols i bufar-li les rascades que piquen quan els poses mercromina. És l’edat, es diuen totes les seues amigues per treure’s pedres de les butxaques i respirar tranquil·les. Els seus no estan detinguts. Fulleja el Lecturas només per estar al dia, per saber de què parlen si enxampa el Sálvame quan, al vespre, passant canals amb desídia, queda atrapada pels retrets i els secrets. Els divendres al vespre no té ganes de res, el Miquel ja no hi és mai per mirar una pel·lícula plegats i menjar pizza atrinxerats al sofà.

Un cop de puny a l’estómac, queda un 5% de bateria al telèfon. No era així, es diu, no era així quan cridava «mare» a mitja nit perquè tenia set i ella s’alçava per dur-li un got d’aigua. Ja no és un nen, va perdre la innocència sense que ella fos capaç d’adonar-se’n, ja no pot culpar un programa de televisió impropi dels horaris infantils ni el pot renyar dient, simplement, «això està malament». Paraula de mare, beneït sigui el Senyor. Blanc i negre, bo i dolent, petó i esbroncada. M’ha dit «deixa’m, calla, tu no saps res, és un capullo empanat que s’ho havia buscat per gilipolles». On són aquelles raons que ell buscava per justificar-se perquè sabia que s’havia embrutat les mans amb una malifeta? S’esforçava per trobar una excusa que, ni que fos agafada amb pinces, el connectava d’alguna manera amb l’essència de tot allò que li havia intentat transmetre. Ara és directe, desafiant, i l’advocat diu que això no hi ajuda, que hauria de mostrar, o fingir, penediment i empatia.

És notícia destacada als digitals de les principals capçaleres, té més de quinze mil visualitzacions al YouTube i tres-cents comentaris. Els ha deixat de llegir, arroves que diuen «puto amo» al seu nen i arroves que l’acusen a ella de ser una puta. Ningú no li respon la pregunta, però tots miren el vídeo, tots el comparteixen i s’escandalitzen, volen poder-se indignar, donar pinso a la morbositat i saber-se moralment salvats d’aquestes barbaritats que ens envolten. Jutjar el seu Miquel i a ella mateixa des de la feina, el bus, una cafeteria o l’ascensor de casa mentre ella, sola en una sala amb tres cadires i una taula, espera l’advocat i es queda sense bateria al mòbil.

 

________________________

Anuncis