> Sempre fa de mal fer

Arriba aquell dia però, que no podem tornar enrere i després no ve res, només l’infinit etern i l’eternitat infinita; comprendre-ho em sembla d’una sensibilitat inabastable. Em trobo, quan hi penso, en un paisatge emboirat, limitat i tangibles; m’agrada pensar que no he perdut aquella curiositat innocent, i alhora malfiada, que necessita entendre per creure; la vida eterna després de la mort mai no m’ha acabat de convèncer i l’infinit com a concepte universal, universal d’univers real, em supera per la meva vocació terrenal i carnal de migdiada, pessigolles i caragols a l’omellenca. La vida s’ha de ventilar; s’han de deixar les finestres obertes perquè entri la pols que matisa el color dels mobles, la llum del sol que crema el llom dels llibres i la fresca de la pluja que humiteja els llençols.

Fer net és massa fàcil de dir, els comiats no han estat mai el meu fort. Els llargs agonitzen en el melodrama i l’abús de tòpics trenquen un silenci que lluny de ser èpic generalment resulta patètic; i els curts, per contra, són cantelluts i mai no puc evitar la sensació irremeiable que hi ha faltat alguna cosa màgica i especial. L’absència de l’escena però, és el pitjor dels escenaris possibles, el record absurd de no tenir res per recordar i la impressió dolorosa d’haver-me estafat a mi mateix. L’última seqüència de Los Soprano és excel·lent, una deconstrucció d’insinuacions vagues a l’espectador i mirades còmplices entre els protagonistes; els plaers t’han de deixar amb un punt de gana per alimentar l’instint de tornar-hi.

Repetir, ser-hi una vegada i una altra fins caure en un bucle viciós i un dejavú perillós amb un retrat que ja no em fa justícia. Aferrar-se al record -aquell disc dur sobrecarregat de carpetes de noms sense sentit plenes d’arxius desordenats- és un valor insegur. M’atreu més mirar endavant, agafo de la prestatgeria Les veus del Pamano i per dir-vos adéu en descarto l’última frase: saps que m’estava començant a fer il·lusions?

 

Anuncis