> Això no és per riure

I algunes, moltes, poques, una minoria, no sé quantes i tant hi fa, en aquell moment de festa, lluny de casa i en un ambient que els sembla suggerent, riuen cofoies quan una mà desconeguda els toca el pit i tothom content. Mentre som dins els límits d’allò consentit  i lliure, com si es munten una orgia de vint a una; com els barrufets de fa quinze dies, vaja. Però potser hi ha noies que només els volen ensenyar, algunes potser també se’ls deixen magrejar i la majoria ni una cosa ni l’altra. Hi ha alguna instantània que fa basarda, una xiqueta lluitant perquè no la despullin violentament una banda de ienes. Patètic i preocupant és poc.

Però queda molta feina per fer si el mateix alcalde de Pamplona, d’UPN, treu ferro a l’assumpte i ve a dir que són coses del directe, de la festa, de la joventut i de l’alcohol. I darrera d’aquest, molta gent pensa com ell i d’alguna manera ho justifiquen. En alguns forums d’internet hi ha incomptables comentaris, també de noies, que davant les denúncies d’agressió acusen les mosses de putes, frívoles, provocadores i allò tant típic, popular i inversemblant del ja els està bé, que s’esperaven que els passaria? Tenen raó, què es pensaven que els passaria si ensenyaven els pits mullats de vi i se’ls tocaven com si ballessin sobre una barra americana? Aquest és el problema, que es doni per descomptat i consideri normal que una colla d’impresentables se’ls tirarà a sobre fins fer-les caure, que els arrencarà els pantalons i les calces al crit de viva la fiesta i quan se n’hauran rigut prou la deixaran marxar amb un punt de passa marrana i dóna les gràcies.

I encara que acceptés que a elles els agrada o l’absurda premissa de la provocació; ni que entengués l’alcohol com atenuant i la festa com una excusa; tampoc no sóc capaç de veure la gràcia en tocar un pit en aquests condicions.