> De moment tot va bé (1a part)

(publicat al recull de joves narradors lleidatans compilat per l’IEI de Lleida, Sant Jordi ’09)

09_06_02._de_moment_tot_va_be.jpg

Il·lustració de Cisco*ksl

De moment tot va bé, de moment sembla que tot va bé. Per uns instants recorda l’Odi, aquella pel·lícula francesa on un paio amb cara de pocs amics explica l’acudit d’un que repeteix aquesta frase mentre cau al buit, mentre fa un últim zoom vital i fatal que acabarà en plànol fosc sobre l’asfalt. Diuen que al final hi ha un túnel, però tampoc no sé què passa si et quedes palplantat on ets, expectant, observant, fent-te el distret i evitant de totes totes anar i buscar fins a tocar i trobar la llum, aquella on l’inconscient de tothom s’hi projecta el paradís etern.

De moment tot va bé i el Valencià m’ha dit que tot anirà com una seda. Només he d’arribar a Lleida, aparcar pels voltants del Camp d’Esports i trucar al telèfon que m’han fet memoritzar. Amb l’altre soci, un xaval que jo hagués jurat que venia d’acompanyar la seva àvia a missa de vuit, han parlat un parell de vegades d’un tal Tano, però no n’estic segur. He d’esperar que em pengin el telèfon i en pocs minuts m’enviaran un missatge amb l’adreça on he d’anar. El soci del Valencià està obsessionat a esborrar rastres, m’ha repetit incomptables vegades que em gravi l’adreça al cervell i la faci desaparèixer del mòbil. El cotxe sempre ben aparcat i quan sigui al lloc indicat he de prémer l’intèrfon sis vegades, esperar vint segons i tornar a trucar sis cops més. M’obriran sense contestar i si hi ha més veïns he de pujar a peu, mai no he de coincidir amb ningú a l’ascensor, això mai.

Ja tinc ganes d’arribar. I més que cobrar, sobretot el que vull és que em treguin tot aquest fato que m’està ofegant, que gairebé no em deixa ni moure. Quan va proposar-me fer de carter el Valencià parlava de preparar l’equipatge, i jo em pensava que em donarien una bossa d’esport o de mà plena de roba per camuflar el material. De fet, no sé per què vaig entendre que l’havia de portar jo i aquest matí he buidat mig armari dins la maleta amb rodes que va regalar-me la Laura pel meu aniversari. Aquell matapà amb la cara plena de grans i el Valencià encara riuen ara quan m’han vist entrar arrossegant el carret com si fos a l’estació de trens. Preparar l’equipatge volia dir, ni més ni menys, que embolicar-me tot el cos, tronc i cuixes, amb trenta plaques de dos-cents grams d’haixix i subjectar-les amb cinquanta metres de paper de film. Al final m’he marejat i tot, de tant girar sobre mi mateix, talment com un casteller quan s’enfaixa per suportar el pes sencer d’un pilar sense folre. A Tarragona m’han avançat mil euros, els altres dos mil me’ls pagarà el contacte de Lleida. El soci del jersei color grana i coll de pic en deia la bústia. La bústia, el carter, el remitent… tot aquell joc de sobrenoms més aviat em despistava i al final ja no sabia qui era qui ni qui feia què. Jo només he procurat saber el meu paper, el qual m’ha quedat claríssim tot i la ventada que em removia dilemes i temors.

Ben mirat, però, si no passa res estrany ni em paren un parany, no és una feina mal pagada. Obro la finestra del cotxe, però l’ambient no deixa de ser com un forn i l’aire giravolta empès per la velocitat sorollosa que l’escampa perquè cap racó no deixi de sofrir aquesta asfíxia lenta que m’asseca la gola i em fa suar una mescla desagradable de por i neguit. Al pis de Tarragona no feia pas més fresca, però. Amb totes les persianes abaixades perquè no volien indiscrecions pel celobert, ells perfilaven detalls i jo fumava una cigarreta rere l’altra per fer alguna cosa i distreure els nervis que es donaven cops de colze per fugir-me per la boca. Tenia ganes de vomitar, i en aquell forat el temps hi reposava i no hi havia manera que corregués com li pertoca, gandul i aixafat també per l’ambient espès i greixós d’un pis que alhora era insípid i fred, d’un anonimat incòmode. Quan se’ls ha acabat el rotllo de cel·lofana m’han rematat amb cinta aïllant, tot jo era un paquet d’allò més delicat. Aleshores m’han ajudat a vestir-me i he caminat una estona pel curt passadís perquè la cuirassa es donés una mica i jo guanyés mobilitat, naturalitat. Per uns moments m’he vist en una cel·la, tancat, comptant infinites vegades les passes que hi ha d’una paret a l’altra. Sis amunt i gira cua, sis avall i gira una altra volta, sis més i així fins que sigui l’hora de dinar o de sortir al pati. Una claustrofòbia insuportable que només he trencat quan he baixat al carrer. Les instruccions eren clares i ja n’estava tip d’escoltar aquell mocós que juga a la gomorra.

(continuarà)

Anuncis