> Al final sempre hi ha algú que fuig

 (publicat al setmanari l’Independent de Gràcia del 17 d’abril de 2009)

09_04_13._sempre_hi_ha_alg_que_fuig.jpg

il·lustració de Cisco*ksl

S’han tret totes les caixes? L’alarma està connectada? Els llums del magatzem de baix estan apagats? Suposo que no queda ningú, oi? El Manel sempre s’espera, encara amb vestit i posat de guardia, a una vora de la porta, mirant a banda i banda per descobrir-hi qui sap qui. La Mercè i les altres noies xerren mentre la Gemma comprova que tot és tancat i el Manel diu adéu i se’n va, fins demà i quin fred que fa. Petons a les galtes i bona nit, demà a les deu, jo no vinc, tinc festa i ho he canviat per dissabte amb la Irene. Quan la boira és tant densa i la fosca cau a pes la Mercè s’imagina que els carrers són grans estudis de cinema, il·lusió efímera que et sorprèn i s’esfuma en girar cada cantonada. I si rere aquella d’allà el fons enlloc de Lleida hi ha Viena? Les llambordes i el ferum d’una capital imperial del segle XIX, amb un baró dins una carrossa que avança en la nit per trobar la seva estimada de matinada. La baronessa, de passada, s’entén amb el mosso més jove de Palau i es deixa acariciar tota per dits prohibits i una llengua àspra, bruta i brutal.

 

S’intenta tapar les orelles amb el coll alt de la jaqueta i en arribar-hi, en tombar-la, les ombres eternes resten immòbils; fesomia urbana que mai no plora, ni riu, ni s’abriga quan fa fred. El terra es va humitejant, una capa lliscadissa d’orina boirosa i greix informal d’animal. Ha de vigilar, a vegades, per no esguimbar-se. En arribar al cap de la vorera el semàfor és verd i capficada en la baronessa austríaca no s’adona que s’acosta un noi corrent que gairebé se l’emporta per endavant tot buscant amb desesper el seu futur incert. Ella s’espanta i ell ni es gira ni diu perdó. Encara és a Lleida i la Mercè s’atura per veure com el noi desapareix i de sobte és  entre runes debastades, a Beirut, sota el sol torrat més enllà de l’infinit mediterrani. L’endemà, ella, el veurà als diaris, fotografia a les pàgines d’internacional i dirà guaita’l, ahir gairebé anem els dos per terra i ara, si cau, potser és per no aixecar-se mai més.

 

Un cotxe para una mica més enllà i posa els quatre intermitents, espera algú

d’aquella entrada, el número dinou. També sent passes que s’apropen corrent, cada vegada més ràpid, són dos xicots que van per l’altra banda i creuen, i si persegueixen el que corria cap enlloc i sempre endavant? Els quatre intermitents bateguen i no baixa cap amant per abraçar el pretendent pacient. S’imagina la dona del conductor a casa, sola, ignorant que el seu marit s’entén amb la noia de fer feines. És al sofà, desxifrant el pessigolleig, el formigueig que es desperta sota el ventre quan pensa en l’Eliseu, un company de feina nou i molt jove que sempre dur les ungles brutes i desprén olor de sexe intrús. Els dos nois avancen lleugers, sembla que ensumin la carn fugissera, que segueixin el rastre que deixa la seva presa en la boira, com si el primer l’anés trencant, a l’inrevés dels qui passen davant i aixequen polseguera en un traçat de terra seca. La Mercè camina propera a la paret i els observa de reüll, no vol que li preguntin si l’ha vist i cap on ha tirat; se’ls imagina enxampant-lo i estimbant-lo contra l’asfalt, insultant-lo. L’altre picant el cap amb la vorera i sagnant, suplicant. Flaixos on se’n riuen, l’escupen i l’insulten mentre li foten puntades a les dents i l’estómac sense mesura ni aturador.

 

Ignora però, si a la plaça de l’Auditori hi ha un home gran assegut en un banc perquè li fa mal una cama i li sagna una cella. Una noia és a la seva vora per fer-li companyia entretant espera una ambulància i els seus amics no han dubtat a perseguir aquell qui no ha tingut miraments per atracar un senyor a qui li costa caminar i ja no es pot defensar. Del número dinou surt corrent una dona menuda dins una jaqueta negra, els dos nois s’han difós en la fosca i ella travessa la calçada escurçant la distància, ja no passa ningú més. L’altra vorera no és Roma, no és un dia de primavera que els joves aprofiten per passejar amb vespa i llençar-li floretes a ella, que es deixaria veure amb un vestit vermell i les faldilles per sobre els genolls, tímida i insinuosa. El carrer és llarg i un parell de faroles fan festa, potser estan de baixa o han demanat dia personal, cansades d’il·luminar el buit dens de passes lleugeres, porugues i fredoliques. Al final, sola, sempre hi ha algú que fuig i ella demà hi tornarà, a treballar i somiar.

 

Anuncis