> Quartet de l’eixample. (4a part)

(publicat a TimeOut Barcelona número 35, setembre de 2008)

09_03_18._quartet._4a_part.jpg

il·lustració de Cisco*ksl

Pitja el botonet negre i rodanxó incrustat sobre xapa daurada i gastada, nota com tota la maquinària, cansada pels anys i la monotonia, treballa per estirar l’ascensor de fusta restaurada fins l’última planta, la porta del pis és oberta. L’Andreu va heretar l’àtic d’un germà de l’avi patern i va comprar el de la vora per fer-se un món particular i expansiu.
La Maite tanca rere seu, crida hola i es dirigeix cap a la galeria amb vistes sobre les intimitats de tota l’illa de cases. Passa la cortina, tirabuixons de vinil, i torna a dir hola, l’Andreu no s’aixeca, està estirat sobre una hamaca de vímet panxa enlaire.
- serveix-te alguna cosa i seu aquí, aquest sol de primavera és ideal.
S’agafa una estrella de la nevera de la cuina i torna, prefereix quedar-se dreta observant, sense parar gaire atenció, pel gran finestral.
- Andreu, ets un mal parit. La Marta, la meva amiga, ho està passant fatal. I quan sàpiga que el seu home no es tira una puteta qualsevol de la feina sinó que porta el cul calent perquè li peta el seu cap de departament, li caurà el món a sobre. A veure si t’espaviles i et busques un home de veritat, Andreu, que ja no tenim quinze anys i aquest matrimoni és la seva vida. Deixa’l.
- Ja ho he intentat, t’ho prometo. Però l’Antoni és insaciable i a més, ja és prou gran, no?
- és clar, i tu només ets el mag prodigiós que l’hi ha obert els ulls i l’hi xupa la polla com no l’hi havien fet mai i és ell qui et va al darrera. Au vinga, aquesta història està molt suada. Ja ho sé que l’Antoni s’ho passa bé; molt bé, segur. Però va perdut i pararà boig. I quan tu te’n cansis perquè ja te l’hauràs fet per tots els racons imaginables de l’oficina i t’encapritxis de qualsevol altre... el deixaràs de banda i no sabrà què fer. I a la feina no s’hi podrà estar, i a casa menys, i es barallarà amb la Marta tot el dia fins que fart de tot marxarà a qualsevol hora. I a ella ja la veig, plorant com una bleda i bevent Jack Daniel’s a dojo. I aleshores ell vindrà aquí a buscar-te i tu te’l trauràs de sobre mentre una veu de xaval tendre et cridarà des del llit. Si ja m’ho veig, li tancaràs la porta als morros i vagarà com un gos perquè tampoc sabrà si té ganes de perdre’s pel gaixample amb qualsevol que no siguis tu. I la Marta, pobra Marta, no ensumarà d’on li venen les garrotades i...
- ... i tu seràs allí per consolar-la. No és això, estimada Maite? No em vinguis a muntar numerets d’amigueta sacrificada i disposada que ens coneixem de fa molts anys; quants en fa? Vint? Vint-i-cinc?
- vint-i-dos, potser ja són masses com per sentir-me dir que jo...
- sí, tu! La peli que m’has dibuixat està molt bé, t’hi podries dedicar. Una mica previsible, però... Però tens raó, l’Antoni ja és granadet per saber on es posa i no penso capficar-me per un matrimoni que feia aigües abans que jo hi posés el nas. Cert, m’agrada, o m’agradava perseguir homes casats; sobretot si han estat fidels tota la vida. Són els més segurs i bèsties, t’ho pots empassar tot, s’ho mengen tot i sempre tenen gana, no cal patir per agafar res. Fruites madures, al punt, homes que després de tants anys tancats en un armari es pensaven que era la vida real i quan surten... quan surten no els veus el final, carinyo, no t’ho pots ni imaginar. Deixa’t estar de nanos, ja fa molt temps que m’avorreixen els jovenets, aquests sí que van perduts; m’atabalaven. No tenen classe i no te’n pots fiar, ves a saber amb qui se’n van al llit i ja me n’he cansat d’ensurts i de condons. Però mira, et diré una cosa, aquesta vegada és diferent, saps? Aquesta vegada han caçat el caçador. No sé com acabarà l’aventura, però l’Antoni m’agrada, m’agrada moltíssim.
- Però què m’estàs dient?
- El que sents, guapa. Ja pots anar preparant til·les, sopars i excursions de cap de setmana per distreure, consolar i treure del pou a la teva compungida Marta. Al seu matrimoni li queden quatre dies, L’Antoni vindrà a viure aquí perquè ens estimem de veritat. No sé com explicar-t’ho. És més fort que jo i tens raó, potser ja han passat massa anys i per fi he trobat un home de debò.
La Maite fa un llarg glop de cervesa i s’asseu als peus de l’hamaca, l’Andreu s’ha mig incorporat i li busca, en la profunditat de l’iris, algun record polsós, una postal abandonada i rebregada per les presses i els afanys que la perderen en clarobscurs mig vertaders mig il·lusoris. L’abraça i ella es deixa fer, no té forces per contradir-lo ni esgarrapar-lo. Tan sols intueix de lluny l’afecte que li acaricia l’esquena i li confessa a cau d’orella que:
- em sap greu, de veritat, em supera, és com si fos jo qui hagués viscut tancat en una calaixera i ell l’hagués obert per deixar-me respirar. Sóc, som tant feliços! No hi tinc res en contra d’ella, l’ha tingut durant molts anys i ara comença tot de nou, ningú no pot aturar-ho. oi que m’entens? Es separen i la Maite, amb els sentiments enterbolits, li diu:
- Ets un mal parit, un mal parit com n’hi ha pocs.
- Vinga, carinyo, tu sempre has sabut consolar-les, que no te’n recordes d’aquell cap d’any de fa mil anys amb aquella pellroja? Però si a sobre eres tu qui li havia posat les banyes.

Anuncis