(publicat al Lectura del Segre el diumenge 27 d’abril de 2008)
Fa un parell de setmanes que una quarantena de nens i nenes de Bellpuig van haver de passar per urgències de l’Arnau, un cas massiu d’intoxicació a mitja festa de cloenda de la temporada de les activitats per a infants que organitzen una associació de pares del poble. Sorpresa final, gimcana familiar, només un bon ensurt. Pel que fa a les causes, a hores d’ara tot apunta als macarrons que havien cuinat els mateixos pares, concretament a la salsa de tomata.
La notícia em recordà la confessió de Gordi quan és interrogat sota amenaça de tortura pel clan Fratelli a la pel·lícula Goonies (1985). Ja m’ho imagino, desenes de criatures vomitant i anant de ventre a l’hora per tots els lavabos del pavelló municipal i potser pel pavelló mateix, plorant i queixant-se de mal de panxa, blancs com papers de fumar, potser grocs. Més enllà de l’escena esperpèntica que projecto però, hi va haver un detall curiós en la notícia: ningú va parlar de responsabilitats. No dic que aquestes mares en concret n’haguessin reclamat si el dinar l’hagués servit algú altre, però com que les víctimes són les filles dels cuiners… és normal que tot quedi a casa perquè ha estat un accident i ja està, no hi ha més perquè no.
Aquesta vegada ha anat així i no passar res, però m’ha vingut al cap que en aquest país, en una espiral que ens acosta perillosament a la cultura del litigi importada dels nord-americans, cada vegada hi ha més interès per diluir la frontera entre l’accident i la imprudència, per confondre responsabilitat i culpabilitat, per trobar tres peus al gat i un jutge sense gaire sentit comú. Si un fill pren mal suposo que tothom vol saber què ha passat, és normal. Fins i tot és just que hi hagi algun tipus de compensació en el cas de danys irreparables. Però aquesta lògica, si es perverteix, definirà de nou el concepte de dany i la idea de perjudici. A tot se li voldrà posar preu, però potser hi ha coses que no n’haurien de tenir.
Als Estats Units hi ha escoles on està prohibit que la canalla corri pel pati. Existeix una possibilitat real que si una criatura cau i es fa mal, els pares denunciïn l’escola i un jutge més aviat tocat del bolet dicti el pagament d’indemnitzacions milionàries. La ruïna de l’escola, vaja. I així, per curar-se amb salut, els nens no poden fer de nens. Quan ets petit has de córrer, has de jugar i, de tant en tant, has de tastar el gust de la terra i veure el color de la sang, sentir que les ferides couen i que si pica és que cura. Però com que les marques d’una bona rascada poden quedar per sempre… qui sap si no s’està frustrant una futura carrera milionària en el món de les passarel·les de moda? Uf, sort que els macarrons els havien fet els pares. Encara que no crec que uns denunciïn els altres, sospito que tenen més seny i sentit de la decència.
Altercat 