> Els drets dels drets d’autor

(publicat al Lectura del Segre el diumenge 16 de març de 2008)

En pocs anys hem pogut gaudir de velles i inigualables figures de la música jamaicana com Prince Buster, Desmond Deker, Derrick Morgan o Rico Rodríguez en diferents escenaris de les terres de Lleida. L’esplendor de la seva carrera es remunta als anys seixanta, i més enllà del seu indiscutible paper en l’evolució musical del segle XX, encara ara es reediten i venen discos seus arreu del món. N’hi ha que tenen més de setanta anys i encara volten pels escenari perquè, injustament, és la seva única font d’ingressos. Qualsevol, a la seva edat, hauria de poder viure dels drets que va generar la seva extensa carrera professional, però fa cinquanta anys, enlluernats pel món que se’ls brindava lluny dels guetos jamaicans, van signar contractes amb els ulls clucs on cedien tots els seus drets a productors i discogràfiques sense escrúpols. Així que certament hi hauria d’haver un sistema per assegurar-se que artistes com ells, dedicats plenament a la música i amb un èxit indiscutible, poden jubilar-se dignament com qualsevol altre treballador enlloc de veure’s obligats a arrossegar-se per escenaris de mig món per no morir-se de gana. Tocar hauria de ser una opció vital, no una necessitat econòmica.

Entenc que l’SGAE, teòricament, hauria de vetllar per aquestes coses. No sé si aquesta Societat ingressa res a cap d’aquests artistes jamaicans pels drets que generen els seus concerts, la venda dels seus discos o les cançons que sonen a ràdios i bars musicals d’arreu de l’estat. El que està clar però, és que passen a veure el promotor musical que els contracta per actuar en directe i li exigeixen una quantitat de diners considerable.

I es que puc comprendre moltes coses, però aquesta em costa molt. Tant els Jamaicans com la majoria de grups d’aquí tenen representants, persones que negocien i gestionen les condicions contractuals dels músics. Les dues parts es posen d’acord, pacten un preu, els músics toquen quan toca, uns paguen i els altres cobren i llestos. Després ve algú de l’SGAE, sovint un home amb vestit elegant, i exigeix al promotor, en nom dels drets de l’autor, (el mateix autor que una estona abans ha cobrat per la seva feina), el 10% de les entrades posades a la venda (o de les entrades venudes, que en aquest cas tant és).

A sobre encara pot ser que algun productor britànic cobri pels drets d’autor de les cançons pròpies que va cantar un jamaicà de setanta-tres anys a Bellpuig un dissabte de tardor qualsevol. Això sí, a tot plegat se li ha de restar el sou del fidel recaptador provincial i els honoraris de Ramoncín, que ha canviat de regne perquè ja fa dies que se li va cremar el seu pollo frito i ja no el contracta ningú, em sembla.

(per cert, si mai el Ramoncin fa un concert cobra ell personalment el citat 10% o hi va l’assalariat de torn? Sigui com sigui, l’SGAE no m’ha contestat cap dels correus que els he enviat per aclarir aquestes qüestions)