> La teva cara m’és familiar

08_02_19._la_teva_cara_ms_familiar.jpg

il·lustració de Cisco*ksl.

(aquesta vegada hem treballat al revés, de la il·lustració n’ha sortit el conte)

S’aixeca per fer una altra cafetera, la sobretaula serà llarga. Entra el marit de la Mercè, li sembla que es diu Lluís, i ajusta la porta darrera seu. -Molt bo el dinar, ja m’ha dit la meva dona que tu eres el cuiner. -Gràcies. -A mi no m’agrada gens, sort que a la Mercè s’hi va posar el primer dia i mira, potser és millor així. -Segurament. -Escolta Néstor, tu ets d’aquí Igualada? -Sí. -I sempre hi has viscut? No te n’has mogut mai? (No espera resposta) jo al final m’hi he acostumat, tenim llogat un apartament a Vilanova, a les dones els agrada posar-se morenes i lluir cuixa, tu ja m’entens. -Suposo.

Mentre la cafetera s’escalfa va escurant plats a la brossa i buidant copes a l’aigüera. El Lluís obre la nevera i es serveix una mica d’aigua. -Jo sóc de Sant Llorenç, sota el Port del Compte. És un paratge molt bonic, però a l’estiu les dones no van mig despullades pels carrers o les piscines del poble, ensenyant els pits i tot això. (intenta buscar complicitat però Néstor continua netejant), Són més de casa, més seves, no sé si m’entens. Hi has estat mai per allí dalt? -Diria que sí. -La teva cara m’és familiar. -Igualada acaba sent com un poble, (especula Néstor). -No, jo et tinc vist d’alguna altra banda. El Lluís recolza el cul al marbre de la cuina i tot mirant el terra pregunta si li sona el nom de Paolo Diamanti.

(Amagat entre l’herbam del temps aquest talòs ha trobat el pou de la desmemòria clandestina i ha fet ressonar, en les fosques parets del meu subconscient, el nom d’aquell fill de puta. Del fons més tèrbol s’eleva una flaire bruta de sang i confusió, de somnis trencats i ràbia continguda, somorta pel pas de moltes nits en blanc. Fa una eternitat de tot allò. I ara s’adona que la mort encara respirava. Sí, ja pots mirar-me les mans, hi tinc cinc dits a cada banda. Al mas de Malaveu, vora Canalda, només hi vaig passar una temporada curta, un parèntesi que no anà com esperava. Després de vagar i perdre’m per carrers i subterfugis, d’arrossegar els peus sense saber d’on venien les llàgrimes, vaig escoltar la veu dolça de la Vanessa, sempre atenta, potser fins i tot enamorada. Vint i pocs anys. L’excusa va ser una llarga tesi sobre Platónov, un desconegut escriptor rus que vaig abandonar a la seva sort, tot plegat una metàfora de l’original. Necessitava calma, em vaig dir. Quan vaig arribar-hi era un món a part, devien ser gairebé una dotzena i passaven el temps viatjant a l’altra banda del jo, atemptant contra les consciències de la comarca, construint un ideal de fantasia revolucionària al marge dels camins. Les noies dansaven nues a la llum de la lluna i més d’un pagès rondava el mas per veure les flors de pubis silvestre. Poc a poc però, les males herbes guanyaven terreny i ningú ja no m’ajudava amb l’hort. Jo anava a la meva, habitava les golfes i no deixava mai que la Vanessa dormís al meu llit, ni després de fer l’amor. La Clara va pujar un dimarts de Barcelona amb un tal Paolo, ningú no sabia d’on venia, jo vaig veure on anava. Cada vegada s’aixecaven més tard i el relativisme s’apoderà de tota la casa menys el meu món. A mi em deixaven fer, anava a la meva i fins i tot em rentava la roba. I com més s’accentuava el desordre, més em capficava en la tesi. Paolo els va convèncer que els pagesos robaven a la natura, i que ells eren fills de la terra i que tenien dret a recuperar allò que els pertanyia com éssers lliures. Mentre anàvem a la nostra només els tenien tírria, però entrar a les cases i assaltar els rebostos ja no ho van tolerar. Jo no en vaig voler saber res, anava a la meva i tenia clar que a finals d’estiu marxaria. El Paolo va desaparèixer, a la resta només els van tallar el dit petit de la mà dreta. Un dijous de mercat a Sant Llorenç els van parar una trampa ves a saber on, feia temps que els hi tenien ganes. Jo era, com cada matí, penjat d’una biga que treia el cap per sota la teulada, a la terrassa, fent traccions. Vaig ensumar la ràbia que venia amb el vent i ningú no sap com vaig aconseguir arribar a Igualada, vuit mesos de treball intensos cremats, perduts per sempre. I aquest imbècil em pregunta si el conec?)

Paolo què? El cafè xiula, tanca el foc i no, no em sona de res.