> De moment no passa res

 (publicat al Lectura del Segre el diumenge 17 de febrer de 2008)

La setmana passada llegia un article de Jordi Pujol on explicava que a la resta de l’Estat va creixent un sentiment contra els catalans que necessita, per existir, un treball constant en diversos fronts i un silenci còmplice que mira a una altra banda. Mentides o veritats a mitges dites de passada, rumors que s’escampen per qualsevol fotesa.

En llegir-lo em vingué a la memòria una anècdota. Ara fa dos anys era de vacances a Los Caños de Meca, a la costa andalusa. Érem a la barra d’un bar qualsevol fent una cervesa i en una vora hi havia un munt de diaris i revistes. De sobte va cridar-me l’atenció una il•lustració en color a la contraportada gris d’un periòdic local; era el logotip de Terra Lliure (TL).

De què devia parlar l’article?, em tenia encuriosit. La primera meitat era plena de tòpics sense gaire enginy. Estàvem en ple de debat de l’Estatut català i aprofitava l’ocasió per acusar-nos d’insolidaris i sectaris. La perla era per a les postres. Al final del text no recordo com s’ho feia venir, però citava, entre cometes, la intervenció de Carod Rovira en la quarta assemblea d’Esquerra Republicana de Catalunya-Terra Lliure del 1994.

L’autor, que no sé quins mèrits tenia per opinar en la contraportada d’un setmanari comarcal, volia remarcar que aquelles eren les paraules exactes de Carod Rovira a l’assemblea en qüestió. Volia demostrar, així, que ell no manipulava res, que no feia res més que transcriure literalment la històrica intervenció del President d’Esquerra en un auditori ple a vessar de regidors de poble i encaputxats amb metralleta.

Perquè jo no puc imaginar-me d’una altra manera una assemblea com aquesta. Ell en parlava com si fos la cosa més normal del món, com si es fessin congressos així cada setmana. Hi ha l’assemblea de Telefònica amb el consell d’administració a l’escenari sota una gran pantalla i una platea amb molts petits accionistes; hi ha l’assemblea de veïns de la meva escala que són una vintena de persones passant fred a l’entrada de casa; i l’assemblea d’Esquerra i Terra Lliure, que la devia organitzar, com a mínim, la Cubana. A priori vaig riure, però després no ho vaig trobar tant graciós. Quan Pujol parla d’una intoxicació persistent que s’escampa arreu de l’Estat, parla d’articles com aquest. Un ingenu, o algú que no vol pensar en aquestes coses perquè li fan mal de cap, podria dir-me que això és una anècdota, una exemple d’ignorància que no es mereix res més que la meva primera reacció, la rialla.

I la cosa ja dóna per fer broma, però en el fons és preocupant que algú, en un mitjà de comunicació, pugui escriure aquestes barbaritats i no passi res. I de moment no passa res, però potser sí que acabarà passant alguna cosa.