> Vostè és incompatible

 08_02_05.voste_es_incompatible.jpg

il·lustració de Cisco*ksl

Aquesta nit agafa l’ascensor. Fa dringar les claus quan obre la porta, diu hola amb veu alta i sent la Sònia al menjador, l’està esperant amb la tele engegada i un llibre entre les mans. Fas cara de cansat, li xiuxiueja a cau d’orella tot fent-li pessigolles al clatell. Confessa que sí, que n’està, que molt. Què ha passat? El Marc li posa la mà a la panxa rodona i viva i la besa, després riu. Deixa caure el cap enrere i es lamenta que la ciutat és plena de matrimonis que es fan un petó de bona nit i després de tancar el llum somien apunyalar-se o coses pitjors.

Aquesta tarda han arribat a urgències una parella molt alterada amb el nen malferit i sense coneixement. Ell ràpidament ha dit que era culpa seva, abans no fos la dona qui li recriminés tot i més. Estava penjant un quadre, ha deixat el trepant a terra i mentre anava a buscar una cervesa, (això ho ha apuntat ella amb èmfasi acusador, l’home només ha dit que havia sortit un moment de l’habitació), el xaval s’ha obert la mà i mig braç en canal. Sort que no viuen gaire lluny de l’hospital, sinó el perden pel camí. Estaven nerviosíssims, la mare només patia pel seu Miquel i de tant en tant advertia al marit que si el seu fill es moria li faria pagar molt car. L’altre callava i li buscava les mans per acariciar-les, li deia que tot aniria bé, s’aixecava i preguntava com anava tot a qualsevol que dugués bata blanca, renegava i tornava a seure, intentava abraçar la seva dona i ella el defugia amb un no em toquis. Hem estabilitzat el nen, havia perdut força sang i necessitàvem fer una transfusió amb rapidesa. Els hem demanat si podien donar-ne i és clar, han dit que sí. En fer les proves però, al primer resultat ens ha sortit que l’home era incompatible i que no podia ser el seu pare biològic. A priori no he pensat res concret, ara hi ha de tot; però quan la Judit m’ha dit que no volia estar a la meva pell he comprés que potser em tocava destapar i olorar qui sap quines misèries.

Eren a la sala d’espera, ella s’aguantava la plorera de cara la paret i l’altre, assegut a la vora i amb el cos endavant, maldava pescar-li la mirada i li demanava perdó i aleshores m’ha vist, ha callat i m’he assegut amb ells. Els he confirmat que en principi estava fora de perill però que no ens podíem encantar i que el problema, o la qüestió, era un altre. Li he dit, com si fos una cosa que havien de saber, que era incompatible. He insinuat si el nen era adoptat, i amb el seu desconcert creixent he notat com m’empenyia a remenar el fons del cul del cubell de la roba més bruta. Veurà, senyor Tomeu, vostè és incompatible per donar sang ja que no és el pare biològic del seu fill. Ho he deixat anar així, mirant els papers i esperant un i què, sí, és fill d’un matrimoni anterior de la meva dona. El paio però, ha començat a regirar-se nerviós, ella ha dit que no podia ser i m’ha acusat de mentider i inepte, m’ha amenaçat amb una denúncia i plorant i sanglotant repetia que volia veure el seu fill i plaf!, ell l’ha fet callar d’una bufetada que gairebé la fa caure de la cadira. M’he aixecat per posar pau i m’ha glaçat amb els ulls cremant de ràbia. Ha començat a cridar que ja ho sabia, que un nen tant ros no podia ser, que ara entenia moltes coses i que era una puta, una mentidera i que la mataria, que quan enxampés al Manel li tallaria els ous. La dona intentava replicar, arraulida contra la paret i amb un regalim de sang al llavi, que allò amb el Manel feia més de cinc anys que s’havia acabat, que estava delirant i que la culpa era meva i el fill era seu. I de ningú més. Em pensava que li obriria el cap, t’ho juro. Ha començat a parlar d’una vegada que la veure amb el tal Manel en una cafeteria fa un parell d’anys i l’altra ho negava i a mi ningú no m’escoltava. L’ha sacsejada amb força, llençant-li pedres de rancor i gelosia que duia amagades a les butxaques de feia massa temps. Ella deia que no i ell que sí i aleshores l’ha deixada caure de qualsevol manera i murmurant insults i juraments ha marxat tot decidit. La dona, histèrica, m’ha marcat per recordar-se del deutor i ha corregut per atrapar la tragèdia que bramava escales avall. Jo no sabia què fer, el nano necessitava una transfusió i la Judit ha entrat esbufegant per aclarir que el Miquel havia recuperat la consciència i que la mare sí que era compatible malgrat no ser-ne, tampoc, la mare biològica; i que si no era adoptat, doncs segurament els l’havien canviat a la clínica en néixer.