> Tinc ganes de tu

08_01_08._tinc_ganes_de_tu.jpg

il·lustrció de Cisco*ksl

Valida el bitllet, en queden tres, no li agrada anar en metro, olors de vida incòmoda, alés gastats i converses que tallaria amb un vol fer el favor de callar?

Sort que aquest matí tinc una visita i després no he de tornar a l’oficina. És que no sé quina cara posar quan ens creuem. Per què em fa pessigolles la panxa quan hi penso? Això acabarà malament. Estic casat i no li puc fer això a la Marta. A vegades la mataria, com avui. Mira que deixar-se la llet oberta fora de la nevera? Li he dit mil vegades i ella respon adéu i fins al vespre. Tot i això, no, enganyar-la no. Però què collons estic dient? Si ja ho he fet dues vegades, i la mateixa setmana! Avui m’envia un missatge amb un tinc ganes de tu. Prou, ara li contesto que ni aquest migdia ni mai més, que s’ha acabat, que l’aventura ha estat molt entretinguda i que vagi bé, que se’n busqui un altre per llepar-li els peus. Però és que… els hi hagués besat tota la nit. Els peus, les cuixes, els malucs… li hagués mossegat els mugrons eternament. Sento les seves mans en zel salvatge grapejant-me les natges i em venen flaixos molt, massa excitants. I com cridava, com cridàvem. Em sembla que només alguna vegada, fa molts anys, vaig mig esbufegar fent l’amor amb la Marta. Ella sí, algun dia gemega una mica, però diria que per fer comèdia. A mi em fa vergonya, no em surt. Però l’altre dia… no sé pas què em va passar, no vaig poder evitar-ho, em va sortir tot i vaig caure exhaust, amb una sensació de benestar estranyíssima, nova. Una nit tonta, després del sopar d’empresa, quatre beures i al final pujo a un taxi que m’acaba deixant en una altra porta, en un altre pis, entre uns altres quadres; i un altre beure i uns petons nous, uns altres petons; unes altres carícies, uns altres llençols, un altre cul, unes altres olors i un buit al cos que m’omplia de plaer i… tornaràs? no ho sé, potser sí, un altre dia, una altra nit, un altre sempre. Mai més, no pot ser. I quan vaig arribar a casa de matinada la Marta, adormida, encara em va mig esbroncar per la pudor que feia de fum i d’alcohol. D’on vens aquestes hores? Hem acabat a casa l’Andreu a fer l’última. Molt bé, bona nit. La mirava i la veia lluny, la volia desitjar i no podia, se’m feia estranya. L’endemà, amb el cap espès, ho vaig veure claríssim. La meva cuina i el meu esmorzar, la meva roba, el meu sofà i la meva dona. El meu matrimoni, la meva família amb el nostre gos. I això ho he de perdre per una mica de sexe a les fosques i una relació que no me porta enlloc? No val la pena. Molt bé, ja ho he provat i no n’hi havia per tant. O sí. De què es tracta tot plegat? M’estimo la Marta? Diria que sí. Quan penso en viure sense ella se’m fa un nus a l’estómac i correria per abraçar-la, però quan sento el parell d’escapades a l’altre llit… alguna cosa se’m regira i em diu afanya’t, deixa-ho tot, despulla’t i tanca els ulls per sentir-te lliure. No no no. No em puc deixar enganyar una tercera vegada. Ahir va ser massa perillós, al migdia, al mig de la ciutat, els dos entrant en hotel per hores. Ens hagués pogut veure qualsevol i no hagués dubtat ni un moment de les nostres intencions. Què dèbil que sóc, déu meu. Però això no em porta enlloc, i amb la Marta no estic tant malament. A vegades em treu de polleguera, però es tracta d’això, no? I el sexe amb ella tampoc és un desastre. O sí, ara que m’he perdut en una altra pell i un altre sexe no sé què pensar. Que no, que no pot ser. Hòstia. Ara mateix agafo el mòbil i acabo amb tot això, no val la pena perdre-ho tot per quatre quiquis a deshora. La Marta és molt… no ho sé, en el fons estem bé i m’agrada aixecar-me cada matí a la seva vora. Em sento brut, ella això no m’ho faria.

Mentre baixa els últims graons cap a l’andana, remenant la butxaca per trobar el telèfon, veu com la gent està una mica alterada i atenta a l’altra banda, a mesura que s’hi acosta s’adona que alguna cosa deu passar, i de cop i volta sent el xiulet del metro i un crit que marxa en la foscor i cares de fàstic que no saben on mirar. Gira cua ràpid, li ha semblat veure un cap ensangonat rodolant per les vies i torna escales amunt. Pensa, mentre fuig, que tot és massa complicat i qualsevol dia passa el boletaire i et talla la vida i se t’emporta al cistell del no res. Agafa el mòbil tremolant i escriu a l’Andreu que també es mor de ganes de repetir-ho.