> Bon nadal, mama

 07_12_25._bon_nadal_mama.jpg

il·lustració de Cisco*ksl

Busca tremolós per les butxaques, algunes foradades, de l’anorac arreplegat, i aconsegueix reunir, sobre el palmell d’escletxes fosques, vora un tall que supura malsons, tres euros amb seixanta-cinc cèntims per trucar per telèfon. Un negre parla a crits a la cabina del mercat del pla, ell és el següent. Torna a mirar-se els diners, aquesta vegada li ha costat molt aconseguir-los, sort que ha trobat un xaval amb dos euros. El volia registrar del tot per si duia el sobre amb els reis de la iaia, però ha fugit corrent. Si el torna a veure… És nadal, avui, demà o la setmana passada. Ho sap per la boira i perquè fora del barri els carrers comercials són plens de gent carregada de regals sota llums sarcàstics. A ell, de nit, l’enlluernen aquells que sense baixar del cotxe busquen farlopa per celebrar el què sigui i aleshores, per fer l’encàrrec o donar-los el contacte, es treu alguna cosa i va tirant, no tanca mai mentre estigui despert. I remena boletes cap aquí i bitllets cap allà i en acabat es llença escales avall i queda flotant sobre una fusta vella en el mar del plaer més turbulent i preciós. Melodies meloses de sirenes d’aigua bruta que li llepen l’espinada per fer-li pessigolles i li mosseguen la pell per untar-la de sutge.

Al migdia el negoci afluixa, els cotxes reposen als garatges i les aus nocturnes, potser mocant-se i renegant d’un fals constipat mal curat, amb quatres espolsades amagades a la butxaca, fan bona cara i brinden amb la família i es queixen que la calefacció està massa alta i fa calor. I ell, amb aquell xandall que li van donar l’any passat i que no ha rentat mai i no en té d’altres, s’espera mig recolzat a la paret, bufant alè, per trucar a la mare i plorar-li bones festes, t’estimo molt. Als germans no, el Narcís i el Jesús són uns fills de puta, jugadors i faldillers com el pare, tramposos i marits de dones enlluernades un divendres gloriós al big-ben de fa molts anys. Però la mare… ella el cuidava i l’estimava i sap que la va fer patir com ningú. Ningú ho sap més bé que ell, Mateu Vidal Oliver, de cal Sucarrat de Montesquiu. Poble prohibit on fa molts nadals i masses viatges que no hi posa els peus. Ni per l’enterrament del pare, que li van amagar i no va saber fins que, mesos més tard, li va donar el condol un de Maldà que baixava a Lleida per comprar xocolata. Al cap de dos dies va agafar el tren cap a Fondalada, i quan era als afores fent autoestop direcció Belianes, va plantar-se el Narcís amb el seu tot terreny, algú l’havia reconegut. Va demanar-li quants diners volia per girar cua i dutxar-se i menjar calent i deixar-los en pau. Abans no va dir res però, li va llençar trenta mil peles i el va agafar pel coll, l’escanyava rancorós. Pren això i desapareix, si insisteixes t’arreplegarem amb el Jesús i se’t passaran les ganes de tornar, si és que tornes a tenir ganes de res després de xutar-te aquella merda. I d’aquell dia, un minsa herència que va arribar per a tres viatges a la lluna, dues nits entre llençols arrugats en una pensió de l’estació i unes sabates noves de segona mà.

Ja s’ho poden confitar tot. Oliveres, tractors i comptes de la caixa. Jo només vull parlar amb la mare i dir-li que la trobo a faltar i que si no fos per aquells dos cabrons l’aniria a veure per passar les festes a casa. Hola mama, com estàs? Sentir la seva veu i que m’expliqui com se troba, preguntar pels nebots que no he vist mai i dir-li que no pateixi, que vaig fent. Contar-li que treballo de comercial, que vaig molt enfeinat perquè els clients són imprevisibles i que algun dia potser m’hi puc arribar, que la Núria està bé i que… el negre penja, mira si li han quedat diners i marxa. El Mateu frega l’auricular a la màniga perquè no se sap mai qui té què. Posa dos euros i mig i marca, espera, sona, despenja i una veu de dona, llunyana i un poc metal•litzada diu digui? Mama? Per qui demana? Mama, sóc el Mateu!, que no em coneixes?, Bon nadal, mama! (Silenci). Mama? (Silenci). El Mateu? No, s’equivoca, el Mateu va morir l’any passat, o l’altre. Ja no viu aquí. Es mira la cabina i el cel grisós, només passa un gos famolenc. Mama, què dius? (Silenci) Se sent una conversa esmorteïda i un què vols, tros de cabró. Narcís? Sóc el Mateu, és nadal, deixa’m… Calla, el Mateu és mort i si mai torna el seu cadàver et juro que li tallarem el coll i el llençarem als porcs. Pengen, la cabina es queda el canvi.