> Com per ser-ne parent

Dels cinc germans que tenia, només tres van anar a la lectura del testament de Theodore DiFiore, el segon més gran del sis que eren. Un home intractable en una família trencada. Els altres dos, la Matilde i en Joseph, sempre més pràctics i desconfiats, van quedar-se a casa. Tot i això, ella va esperar secretament, tot el matí, una trucada que li enunciés un bon pessic per poder pagar la hipotèca. Ell no, però en cas de rebre-la… sabia com gastar els diners en qüestió.

En Geremy, el petit, amb els seus rinxols rossos i falsos que contrasten amb els cabells negres i llisos que caracterítzen els DiFiore de tota la vida, va presentar-se amb el seu posat pensarós, amb una mà a la butxaca i l’altra al cap. Aquell matí de 1990, el vent càlid del pacífic insistia en fer volar el seu postís. Geremy mai tenia un no per les coses de la família, i també desitjava implantar-se una melena daurada i esponjosa. Juntament amb els altres dos, va quedar directament al 23 de Gransville avenue, al despatx del notari.

Raymond, el gran, va pensar que Theodore, abans no deixava la vida, es reconciliaria amb ell mateix i la seva família. Com si fos un sac ple de runa que, cap per avall, ho buida tot i queda lliure, lleuger i segur de marxar sense deutes de cap mena. L’esperança d’aquest detall va dur-lo fins allí aquell matí i, sense poder-ho evitar, pel camí feia plans sobre quin tall de pastís podia tocar-l’hi. Leonor, per contra, més vanal i innocent, no hi mostrava gaire interès. Era el seu marit, que tenia una petita empresa de compra i venda de cotxes, qui feia volar coloms tot somiant en ampliar el negoci. Ella no volia anar-hi, però en trucar-la del despatx, ho va entendre com un imperatiu, no pas com un suggeriment.

Després de certes disposicions legals, el notari va llegir les últimes voluntats del traspassat: deixava tota la seva fortuna (més de 400.000 dolars de 1990 i dos negocis particulars) a la ciutat de Los Angeles. S’ha de tenir en compte, per més inri, que Theodore DiFiore era de San José. Talment un veí d’Artà deixant-ho tot a l’Ajuntament de Palma.

Els tres van fer un posat displicent, com aquell que llegeix la mala notícia per concretar els detalls del què ja sabia. Per dins però, la sang era a punt de bullir, i van esclatar de veres en conèixer l’últim detall. No només marxava a l’altre barri cedint la seva fortuna a Los Angeles, sinó que deixava, a cadascun dels seus cinc germans, un dolar. Un refotut i miserable dolar.

Què hagués passat si Theodore ho hagués donat tot als seus germans? No ho sabrem mai. Però si ell va decidir que no mereixien res més que un sol dolar, és que potser era més lúcid del que aparentava. En una famíla corrompuda per l’odi i la desconfiança, ell va ser prou valent com per jugar l’última carta a un sol número. Si els 400.000 dolars i els dos negocis haguéssin passat a mans dels germans, ara no parlaríem d’una notícia insòlita, sinó tal vegada d’una tragèdia. Deien que era dur de tracte, i tanmateix tenia una bondat inabastable. Cedir-ho tot a Los Angeles va ser una manera de distreure’ls per fer-los anar allí on volia, vaja.

Aquella mateixa tarda, els cinc van quedar en una cafeteria al centre de San José. Segur que mai, des de feia molts anys, no havien compartit un sol sentiment amb tanta intensitat, encara que fos de rancor. Amb els cinc dolars de Theodore van pagar els cafès, i amb la tassa calenta entre les mans, van maleïr-lo a ell i a la seva fortuna. Per primera vegada en molts anys, l’odi unia la família.

L’única certesa d’aquest article és l’herència. Qui sap però, si Theodore no va donar dos tombs a la ironia i més enllà de l’excentricitat… no, més enllà de l’esperit nadalenc, el món és ple de malparits que pensen reviure de riure eternament.