> Una carta confidencial

Avui és divendres. Aquesta tarda, en obrir la porta de casa, he trobat, com de costum, fulletons a tot color de grans magatzems que el repartidor ens llença gairebé a dotzenes i un parell de factures. I també una carta intrigant. Era beix, i amb lletres negres hi posava que era confidencial i urgente. En un recuadre a part demanava l’atenció i afegia que Este sobre contiene documentos de carácter privado destinados exclusivamente a la persona citada en la documentación. He llençat els papers per a reciclar-los, i mentre aguantava les factures sota l’aixella pujava les escales mirant el sobre amb desconfiança, intentant esbrinar el sentit d’una carta tant esgarriada com aquella. De petit van ensenyar-me que la correspondència de cadascú és inviolable. Per això no obro les cartes que no van al meu nom ni remeno els correus electrònics d’aquells que se’l deixen obert a les biblioteques públiques. Ni la meva tendència gairebé irreprimible a la xafarderia més pornogràfica no ha pogut vèncer aquest sentit del respecte.

A la part posterior, en lletra menuda, convidaven el carter a retornar-la a un Banc si no era possible localitzar el destinatari. Quan aquest va passar per casa no hi havia ningú, així que no va poder-la lliurar en mà ni assegurar-se que arribava a qui corresponia, però ja tan se valia. M’he servit un raig de vermut i m’he segut en una butaca del menjador. Estava cansat i no sabia què fer amb la maleïda carta. El destinatari era el meu padrí, i si no fa vint anys que és mort, pocs en falta. Per uns moments dubtava d’estripar el sobre i veure què amagava, però si la deferència pels vius se’m sobreposa, el mirament pels morts s’imposa sense fissures. Aleshores m’han assetjat un grapat de dubtes sobre un passat del qual només en brollen noves incògnites. I si el padrí se’n va anar sense recordar que tenia uns estalvis a banda i els interessos de manteniment l’han corcat fins no deixar-hi res? O encara pitjor, i si un metge desaprensiu va esgarrapar-li el secret com el caçador nocturn i ara avisen del banc que hi ha un descobert de milers d’euros? I si estava en una base de dades perduda que han fet servir per a un sorteig commemoratiu d’un sonat aniversari i ell n’és el guanyador?

M’estava començant a capficar i feia tard, havia quedat per sopar i encara m’havia de passar la màquina i posar-me una camisa neta. La carta ha quedat a la tauleta de la saleta, i allí s’està ara que he tornat, hores més tard, amb el relativisme que t’acompanya si beus i estàs content. L’alegria es retira, silenciosament i respectuosa, deixant passar les imatges del meu padrí, assegut allí mateix fa molts anys, projectant-se amb nitidesa entre les ombres. El veig rient, fumant un puro després que jo n’hi escapci la punta, aguantant una copa de conyac en la qual em deixa mullar els llavis i dir ecs, explicant-me teories sobre el Tour de França o fent la becaina i foradant-se la camisa amb el cigar encès. Somric. El record passa de llarg i encara no sé si tornar la carta al remitent amb una al•lusió explícita a la defunció del destinatari; sí llençar-la a les escombraries i esperar, potser angoixat, que ningú no la trobi; si cremar-la i oblidar el tema; si esperar que els meus pares tornin de vacances o directament obrir-la, violar-la aprofitant la traïdoria que em presta la solitud nocturna. Estic una mica neguitós i l’estripo. Sota una llum precària en llegeixo el contingut i m’indigno. És una carta comercial de merda. Tanta confidencialitat i misteri per una mica de publicitat enganyosa i probablement fraudulenta. Estic molt enfadat i decideixo queixar-me. Fins i tot tinc pressa per esbravar-me, per trucar-los i, si convé, insultar-los. Busco el número i el marco. Troba línia i el cor s’accelera. Sona una, dues, tres i a la quarta una veu femenina i mecànica em dóna les gràcies i afegeix que l’horari comercial és de dilluns a… aneu a la merda!