> Vinga bonica, ja veuràs com t’agrada

 07_11_27._vinga_bonica_ja_veurs_com_tagrada.jpg

il·lustració de Cisco*ksl

Les neurones sembla que facin força per fer-se lloc a totes bandes, el cap és una olla que bull espessa, densa. Tinc molta set, però no penso sortir de l’habitació. No sortiré mai més. Vaig mig vestida i mig despullada. El coixí, els llençols, tot el llit és moll i parla de mi, brut de fàstic i vergonya. Ja no ploro, ja no puc, els ulls fan un tap, el cervell és a punt de fer-los botar per sempre. Sento olor de menyspreu i noto les mossegades que m’acusen i em marquen l’ànima. Mireu-la, és ella, la porca de la Tània, l’escalfabraguetes, tant juganera i alhora de veritat… jo també ho sento així, pobre Enric, sóc tant inútil! Les meves amigues van estar-se molta estona intentant que els obrís la porta. No entenia res del què deien i només volia que els llençols fossin un pou infinit on caure per sempre mai més. Confonc els sons i la son, les paraules i els seus significats indomables. Em perdo i no sé quin era el joc i on eren els límits. I els he traspassat i ja no puc tornar enrere, només hi ha mirades seques i somriures sarcàstics. L’Enric estava tant maco, amb aquelles mans grans i suaus, amb aquella camisa blava de flors blanques, els cabells castanys i l’olor de fruita salvatge. Ara però, el desig s’ha podrit i el tuf perdura.

Ja no tornarà, ja no passaré cap més tarda esperant que arribi per sentir-ne la presència. Innocent o no tant, forçant les casualitats i fent volar il·lusions de complicitats. Quantes vegades vaig somiar que em feia un petó i em deia que m’estimava a cau d’orella? Que bleda, que ridícula. Després em costava dormir, i cada vegada n’estava més enamorada. Era un somni impossible que venia a casa i de tant en tant entrava a l’habitació, em passava la mà pels cabells tot fent broma i unes pessigolles infinites i efímeres es convertien en la passió ingènua de naufragar eternament entre els seus braços i sentir el seu cor bategant dins meu.

Anit, revetlla boja, bevia per matar el neguit i ballava per no caure estesa. La nit s’anava emboirant alhora que fluïa distesa. Poc a poc m’anava buscant i jo em deixava trobar. Després va parlar amb el Joan, diria que de mi, però no ho sé segur. Ell va esquivar-me durant una estona. Com odiava el meu germà! Els segons, els minuts van fer-se lents i sense sentit, tothom estava de festa i jo intentava oblidar, banyar-me en la melodia i l’Enric va agafar-me pel darrera i em va dir que estava preciosa i no sé quantes coses més que ja no entenia de tant contenta. Jo em deixava fer, duia massa mesos esperant aquest moment.

Va picar-me l’ullet i me’l vaig endur a l’habitació. A partir d’aquí tinc llacunes desconcertants i humides. Xuclades i llepades i mans, moltes mans, milers de mans que m’agafaven amb força els canells, el clatell, els pits i les cuixes, mans que es perdien pels pantalons, sota la samarreta, entre els cabells i dins la boca. No donava l’abast per frenar-les, buscant carícies que no hi eren. Volia deixar-me anar, gaudir i fondre’m amb ell, entendre’l i renunciar a la por que es cruspia la passió. Un guió que no sabia llegir ni volia perdre, escena forçada per actriu novella, desesperada per ser estimada, ignorant. De sobte tenia la seva mà al clatell i estava mig agenollada, amb la seva panxa pressionant-me la cara. Intentava besar-lo. Tot anava molt de pressa i quan vaig adonar-me’n sentia una veu llunyana i ronca que deia vinga, bonica, ja veuràs com t’agrada. I la seva berga, tensa i carnosa, em buscava insistent. Va passejar-me el tou dels dits per la galta i els llavis i de sobte ja era dins i ell gemegava. Plena i perduda. Em costava respirar i feia força per no caure mentre ell m’agafava pels cabells i deia que sí. I jo pensava que no, que em feia mal, que em faltava aire, que em marejava, que tenia mal gust, que tot donava voltes i les cames no m’aguantaven en aquella posició tant incòmoda, que volia petons i qui sap què, però no allò sinó ell. Amb ell, per ell, pels dos, per nosaltres. I no em deixava anar i no podia parlar i m’angoixava i m’esforçava per fer-ho bé perquè si volia allò potser jo també. I el cor s’accelerava i del més endins vaig perbocar dues glopades immenses de trocets de cor trencat i coca i litres i litres de cava humiliant.