> Un atracament imperfecte, una vida estúpida

Un pres de Ponent, amb un llarg historial delinqüencial de poca envergadura, va aprofitar un permís de tres dies i no va tornar. A voltes, les ànsies de llibertat superen la capacitat per analitzar serenament la situació. Si el personatge en qüestió ja gaudia de permisos de 48 i 72 hores per sortir de la presó, és que es trobava en una de les últimes fases de la seva condemna. Què li quedava per complir i en quines condicions? No ho sé. Quina era la seva quotidianitat dins la presó? Encara ho sé menys. Qui sap, potser vivia un calvari insuportable que el va dur, en un moment de desesperació irreprimible, a saltar-se el permís i jugar-se-la al tot o res. Val dir però, que una persona que ha viscut durant molts anys entre l’heroïna, les comissaries, els atracaments, els jutjats i les presons, hauria de saber quines són les conseqüències d’una decisió com aquesta. Apostar per la fuga quan queda poc per sortir definitivament és jugar fort.

Tots hem llegit llibres o vist pel3lícules on el protagonista busca, legítimament, escapar-se. Siguin o no ficció, aquestes històries ens expliquen la necessitat de ser lliure tot enganyant el sistema penitenciari. Així que si coneguéssim aquest home real de la mateixa manera que se’ns mostren els personatges de Tim Robbins a Cadena perpètua o la biografia de Papillon, potser ens cauria simpàtic i justificaríem, malgrat les possibles contradiccions que aflorarien en nosaltres, la seva conducta.

Però tota aquesta parrafada, més o menys romàntica sobre la llibertat i la lluita de l’home contra el sistema, queda totalment en ridícul quan el fugitiu reapareix, sol i a cara descoberta, amb set hostatges en una sucursal bancària de Tarragona. Mira que s’ha de ser borinot per posar-se en un carreró sense sortida com aquest. Encara és hora que algú surti victoriós d’un atracament amb hostatges a plena llum del dia. Molts atracadors, en la ficció, també han aconseguit que celebrem el robatori de la caixa forta, els diamants o el furgó blindat. Tanmateix, l’episodi d’ahir és una altre, i quan veig aquests espectacles, m’envaeix un sentiment que vascula entre la vergonya aliena, la pena i la ràbia. La poca biografia que ha transcendit de l’atracador en qüestió ens deixa entreveure una existència difícil i cruel. Un passat ple de merda, parlant clar. Això em reafirma en la idea que la nostra societat, malgrat és un paradís comparada amb el que hi ha pel món, resta lluny de lo ideal. I per altra banda, no puc evitar un punt de cinisme en veure com la gent és capaç de posar-se en aquests culs de sac. Com pot ser que un paio amb la seva experiència acabi tancat en una sucursal bancària amb set hostatges un dimecres al migdia? Però si és una situació incontrolable. O rebentes un parell de cranis a la primera de canvi, o ha de ser impossible assumir-la. I es que jo em pregunto, va entrar cridant a la sucursal o va fer cua abans d’enunciar les intencions? Es va dirigir a tothom en general o als empleats en particular? Va saludar a les cameres de seguretat o va actuar amb naturalitat? Va centrar l’atenció amb dos trets al sostre, o va produir-se un lleu rebombori entre la clientela que es preguntava què passava? I una vegada tenia tothom tancat a dins… què collons li passava pel cap? Si un està disposat a jugar-se-la d’aquesta manera, intueixo que has de preveure totes les possibilitats. I una d’elles, potser la més probable, és que acabaràs atrinxerat a dins mentre la policia és fora esperant-he. I aleshores… res. L’home allibera el personal, es rendeix i acaba tancat a presó per una temporada encara més llarga de la que tenia per endavant el dia que va aprofitar el permís.

I és que la vida, per alguns, és un espiral d’estupidesa, de decisions absurdes i fugides endavant que no aconsegueixen despertar-nos ni simpatia ni indignació, sinó més aviat un punt d’incomprensió plasmat en un somriure irònic.