> Em pots ensenyar la motxilla?

 07_11_13._em_pots_ensenyar_la_motxilla.jpg

il·lustració de Cisco*ksl

Llet desnatada enriquida amb calci, galetes digestives amb fibra, estofats de vedella per a gos, un sac de pastanagues, merda. Merda, el codi de barres del sac està brut i la caixa no el llegeix. El torna a passar tres vegades i finalment decideix transcriure’l a mà. Mig quilo de kiwis i res més. Tot? Disset amb cinquanta-tres. Cobra, i mentre la senyora embossa la compra, comença a passar les patates fregides, les olives i les cerveses d’un home que deu ser pintor, pintor de parets. La Natàlia, de reüll, no deixa de mirar el xaval ros que fa cua a la seva caixa. Des que ha entrat, tant de pressa que ella no ha tingut temps d’adonar-se’n que ja era al fons del super, que ha tret el cap tres o quatre vegades des de l’altra banda del passadís. És d’aquests que van amb jaquetes tan amples i pantalons tan grans que a sota s’hi podrien amagar un pernil i no es notaria. Aquest, a més a més, porta motxilla. Ella va passant detergents i suavitzants, ous, un paquet de xarcuteria, una barra de pa… però no treu l’ull de sobre del noi. Tanta estona per dins el supermercat i només porta una cola de llauna i una xocolatina? Això em fa mala espina, segur que ha robat alguna cosa i compra això per dissimular. D’aquesta canalla no me’n fio ni un pèl. Porto massa anys en aquesta trinxera com per calar-los a tots.

Cada vegada que passa un codi de barres ella es posa una mica, només una miqueta més nerviosa. Té més a prop aquest lladregot que mira el terra, o mira l’hora, o fa veure que mira el mòbil. Perquè ho fa veure, a ella no l’enganya. La Natàlia fa estona que intenta atrapar-li la mirada, però no hi ha manera. Està clar que l’esquiva. Tots fan el mateix, donen tombs estúpids per tot el súper, agafen coses i les tornen a les prestatgeries, miren per tot arreu, fan veure que busquen per les butxaques i eviten els treballadors com si fossin la pesta. I al final, per una compra ridícula, s’hi han estat una bona estona. No cola, tots són iguals i aquest no és pas diferent.

Ja arriba, ja és meu. Una cola, una xocolatina… res més? No. Segur? Insisteix la Natàlia, disposada a descobrir-lo. Els gestos són nerviosos i li suen les mans. A veure noi, em pots ensenyar la motxilla? Què? Ja m’has sentit, ensenya’m què portes a la motxilla, sabies que no es poden entrar bosses al super? No, no ho sabia, però jo no he robat res!, només vull berenar. Doncs perquè no m’ensenyes la bossa? Mmm… perquè no. Vinga, no em facis emprenyar, treu el què portes. No res, li prometo. Doncs així per què no l’obres? Saps que podria cridar la policia? Quants anys tens? Quinze, diu amb la veu entretallada. Vinga doncs, obre-la. No. Escolta, que no ho veus que tindràs problemes? El xicot dubta, mira el seu voltant i s’adona que les altres caixeres i bona part dels clients el guaiten fixament, esperant què passa, impacients perquè confessi i deixi de fer un tap a la cua.

La Natàlia, amb un somriure que escup amenaces, fa un gest amb la mà per avisar l’encarregat. El noi el veu entre el tumult de clients i no sap què fer. Una nena que va agafada de sa mare l’acusa, ho diu sense dir res. Es posa a corre cap a la porta, fuig sense mirar enrere. La Natàlia crida ei, tu, on vas? Torna! Ara tothom està pendent de l’escena, se li escapa la cola de les mans, se la mira com pica, peta i rodola, veu l’encarregat que s’acosta, dubta, rellisca i ai!, xoca i cau a terra abraçat a una senyora de cabells blancs i abric negre. Ella gemega, ell intenta moure’s però no pot. L’espatlla. El xivarri és creixent i sent algú que crida mal parit, brètol, lladre! Una parella s’ajup per ajudar la senyora preguntant com es troba i què li fa mal. Ell nota unes mans a l’esquena i quan es gira tanca els ulls rendit. Ara sí que l’ha cagada, és l’encarregat del super i el profe de mates de l’insti, el senyor Bonet, el mateix que aquest matí, davant de tota la classe, l’hi ha dit que era un inútil i que no seria res a la vida. Mira qui tenim aquí, això si que no m’ho esperava, però si és en Vidal. Però si jo no he fet res, jo només volia berenar, li prometo senyor Bonet, m’ha de creure. Calla i obre la motxilla, aquesta vegada l’has feta bona. L’encarregat la hi pren i ell es queixa de dolor. Calla!, li ordena el senyor Bonet. Obren la bossa i cauen, a terra, una dotzena de pel•lícules pornogràfiques.