Quan surt de classe té una mica de fred perquè ja és de nit i ell encara va en cos de camisa. Els passadissos són buits i esternuda tres vegades seguides. Mira de reüll desconfiat, un florescent que feia pampallugues s’ha fos de cop. Com que no porta mocador inspira fondo i accelera el pas cap al pàrquing de lletres, a la part alta de la Universitat Autònoma.
Engega el cotxe i la radio, i en pocs minuts ja s’ha dissolt en la infinita llengua vermellosa que avança lenta cap a la capital. Li agrada aquest moment, a voltes l’única estona tranquil·la del dia, atrapat, obligat a passar l’estona sol, anant i tornant de la feina. A l’altura de Cerdanyola, amb Ripollet a l’altra banda, li pica una mica el nas, un moc li fa pessigolles al forat dret i decideix burxar-lo amb el dit índex de la mà esquerra, amb un gest una mica antinatural. Avui la C-53 va molt plena i a poc a poc. Arrufa el nas i tanca una mica els ulls instintivament, canvia el dit i ara busca amb el gros, per fer més palanca. A la radio parlen d’un escàndol urbanístic i ell continua furgant. Sense cap motiu s’ha girat i s’ha trobat cara a cara amb el conductor de la vora, un home que sembla de la seva edat, amb corbata de ratlles i americana fosca, calvície indiscutible i el dit al nas.
Els dos han fet un posat circumstancial, de pecaminosa complicitat. Mai no dirien el què han vist, fent una cervesa amb els amics, perquè serien un mirall trampós i vergonyant. I sense dir res s’han dit sí, jo també faig marranades quan estic sol, m’agrada, i què? Aleshores el Biel s’ha sentit estranyament unit a aquell home que segurament també té una feina, una família, una hipoteca i unes ganes terribles de caçar aquella candela de molèstia viciosa. Un instint primari que sobreviu en la clandestinitat, ofegat per les bones maneres i els costums educats. Tan hi fa, li agrada fer burilles.
A la radio parlen de comissions il·legals i els cotxes es mouen amb la inèrcia anàrquica de sempre quan de sobte sent xisclar unes rodes, un espetec escandalós i la trencadissa de vidres inevitable. Intenta mirar pel retrovisor, però només veu una mica de fum. Un clàxon s’ha encallat i no para de sonar. De seguida es arrossegat per la inèrcia dels altres cotxes i la botzina es perd en el passat immediat. Li pica el nas i se’l tapa instintivament per frenar la sotragada i l’empastifada de l’esternut que està a punt d’arribar. Collons, ja m’he constipat! Sense pensar-s’ho gaire empassa una glopada mucosa i fa una ganyota de fàstic.
A casa, la Berta batalla perquè les nenes s’acabin les postres i el Biel els passa els dits pels cabells i les avisa que uns soldadets malvats estan a punt d’envair el seu cos. Les filles riuen d’un pare tan pallasso i abans de les dotze ja són tots a dormir, sense gaires mossegadetes a l’orella ni pessigolles als mugrons.
Es lleven, vesteixen, esmorzen i surten de casa com cada matí. Deixa les nenes a l’escola i a quarts de deu, vestit amb una samarreta imperi, camisa, jaqueta i un paquet de mocadors a la butxaca dels pantalons de pana, entra al despatx que comparteix amb la Mariona. Ella intenta concentrar-se en un llibre del qual pren apunts, però el Miquel no sembla gaire disposat a deixar-la treballar. Sovint, el Miquel, es fa un cafè i passeja pel departament donant conversa intranscendent rere la primera porta que troba oberta. El Biel diu bon dia i s’asseu a la seva taula. És moca. El Miquel fa una glopada de la tassa i riu escandalosament. Hòstia Biel, ara que et veig… hahaha… has llegit el diari? Hahaha… ahir al vespre la va palmar un paio aquí a Cerdanyola, a l’autovia. Ja m’estanyava tant rebombori anit… quan tornava hi havia un tap de cal déu. Bombers, policia, ambulància i un Helicòpter! Joder, que fort! Hahaha… La vida és tant cínica. Es veu que s’estava furgant el nas i el van picar per darrera. El tio, del cop, es va fotre el dit tant endins que se’l va clavar al cervell. A tu et sembla normal fer burilles al cotxe? És que la gent no té…
Altercat 