> Em sembla que hi ha merder

A les nou ha trucat a la feina avisant que faria tard. A l’escola no calia donar gaires raons, quatre detalls quan hi ha deixat el Miquel, el qual estava ansiós per ser el protagonista del dia, el cronista d’una notícia que aquest matí ja estava en boca de tothom. La Mireia, per contra, no tenia pas ganes de ser interrogada pels companys de feina, de respondre amb especulacions a les preguntes morboses i escoltar sentències de setciències que tot ho saben i no han vist mai res. Només pensa en recuperar la son que l’hi ha estripat la policia nacional de matinada. En això i sobretot en el Joan, al qual ha besat aquest matí per inèrcia, sense afecte, incapaç de frenar el recel i menyspreu que va teixint per dins i la desconcerta. És com si avui s’hagués llevat a la vora d’un desconegut que no l’hi inspira confiança.

Per uns moments, potser mil·lèsimes de segon, s’ha imaginat que l’edifici estava sospès a l’aire i els veïns cridaven abans no es precipités tot al buit. Esporuguida ha sacsejat el Joan, que té un dormir espès i inamovible. -Joan, Joan, em sembla que hi ha merder. Abans no ha contestat, el Miquel ha cridat mare amb totes les seves forces, espantat per la sorollada. En menys d’un minut ella estava consolant el nen a la seva habitació i el Joan, amb calçotets i sabatilles, intentava saber què passava per l’espiell de la porta. Un policia amb passamuntanyes i armilla antibales estava en posició de guaita al seu replà, el perquè de tot era al pis de sota. (La senyora Amèlia no pot ser… el tercer tercera és buit… hòstia puta, estan detenint els xavals del segona! Però si són molt simpàtics, sempre que hem coincidit m’ajuden amb les bosses de la compra i un fa ganyotes al Miquel quan pugem plegats a l’ascensor. De fet, l’hi va regalar tres boles per fer malabars i l’hi va prometre que n’hi ensenyaria. Deu ser una equivocació… no pot ser), ha pensat mentre espiava. Al pis de sota no paraven. No veia ben bé què passava, però s’hi intuïa molta gent entrant i sortint del tercer segona i pujant i baixant per les escales. Tot l’edifici semblava pres per una tropa de passos ferms. El Joan no volia perdre’s ni un detall, estava totalment absorbit pels esdeveniments quan de sobte una mà freda l’hi ha tocat l’espatlla nua. Ell ha cridat espantat, la Mireia també ha xisclat per defecte, el Miquel tornava a reclamar la mare i un cop sec i brutal ha retronat a la porta. -¡Que cojones pasa ahí dentro!, per uns moments silenci, després altra volta cops a la porta i brams des del replà -¡policia!, ¡abran la puerta! S’han mirat i ella amb veu forta ha dit que -no passa res, que només ens hem despertado pel rebomborio i ja nos íbamos a la cama para con a dormir. Després de sentir-se un joc breu de ferralla a l’altra banda de la porta, l’home tenia l’arma a punt i el Joan ha dit que -¡Ya va, ya abro, no dispare!

Ha obert la porta poc a poc i amb les mans enlaire, procurant un posat innocent. -¿Y la mujer? Dónde carajo está la mujer! La Mireia s’ha mogut cap al centre del rebedor abraçant-se ella mateixa, tenia fred i clavava els ulls al uniformat, que la repassava descaradament mentre l’hi ordenava que també aixequés els braços. -¿Hay alguien más? ¿Viven aquí? El Joan ha respòs que sí i que no, que bueno, que -el niño está durmiendo, afegint de seguida -¿Pasa algo grave, señor agente? –Terroristas, ha contestat sense deixar d’apuntar-los. -¿Peligrosos? -Vascos. ¿Los conocen quizá?, els ha preguntat de manera més agressiva. -No no. Silenci expectant. -Y si quiere que le diga la verdad, señor agente… yo ya lo veía venir. La Mireia no se’n sabia avenir. -Tres xavales jóvenes viviendo solos… con acento del norte… siempre discretos y con cara de mala leche… El policia estava més pendent de la Mireia, però s’ha relaxat per la complicitat del Joan quan de sobte han vist que treien un dels nois emmanillat, descalç i amb un jersei tapant-li el cap. -¡Mírelos, señor agente! Si ya se les ve que són unos asesinos. ¡Hijos de puta! ¡Maricones! De sobte la Mireia s’ha girat i ha enfilat cap al llit sense dir res mentre el Joan, encara amb els braços alçats, buscant la mirada aprovativa del policia, l’hi ha etzibat -¿y tu donde coño te crees que vas?