> No sé pas a qui t’assembles

Avui és primavera, un dimecres de maig concretament. S’ha posat les faldilles verdes que l’hi va portar la seva amiga Marta de Lisboa l’any passat. Faltaven tres parades per baixar del bus 14 i s’ha sentit descaradament observada per un grapat d’adolescents que finalment s’han atrevit a preguntar-li si sortia per la tele, si era la Mariona, o la Mireia, de no sap quina sèrie. Ella ho ha negat amb un somriure circumstancial, però les noies no s’ho creien i insistien que havia de ser-ho perquè du el tallat de cabells igual. Fa gairebé dos mesos que va anar a la perruqueria per última vegada i no va fer-se res més que les puntes. El serrell llarg, la clenxa a la vora i una pinça. Sovint una simple cua. Les noies l’hi ha recordat que el pentinat la delatava, i ha pensat que potser no seria mala idea fer un canvi, fer un esforç i provar alguna cosa una mica més arriscada.

A dos d’onze ha baixat al bar de la cantonada a esmorzar el tallat descafeïnat de sobre sense sucre i l’entrepà mini de pernil dolç de costum. El cambrer, en posar-l’hi la comanda al davant, ha comentat amb simpatia -un especial secretària per a la senyoreta. Ella no ha dit res, però ha entès el comentari en veure que hi havia un parell o tres de dones més que esmorzaven el mateix. Mentre remenava la llet i mastegava l’entrepà ha decidit que demà intentarà acostumar-se al gust amarg del cafè i als croissants oliosos que sempre reposen a la barra.

En sortir de la feina, com que encara és de dia i fa bo, ha tornat a casa passejant, aturant-se als aparadors i als semàfors en vermell. Era en una cruïlla quan ha vist que a la vorera del davant hi havia una noia que duia unes faldilles iguals. No l’hi havia passat mai i no ha pogut estar-se’n fixar-s’hi descaradament. S’han trobat les mirades i esquivat de seguida. Per espantar la cabòria s’ha posat a xiular. Li ha vingut al cap una melodia qualsevol que seria incapaç de nomenar, i al segon camí que repetia la mateixa estrofa ha canviat i continuat xiulant al seu aire, inventant les notes fins trobar-ne unes que li fessin gràcia. Era una cançoneta molt senzilla, però tenia ritme. A l’ascensor de casa ha coincidit amb el veí de l’àtic i malgrat afluixar, ha continuat taralejant-la. L’altre, sempre disposat a la conversa, l’hi ha preguntat què xiulava. Ella s’ha posat vermella i ha contestat que se l’acabava d’inventar. -No dona, aquesta cançó és un clàssic del cinema. -es deu confondre, m’ha sortit del no res fa una estona. L’home ha fet un posat condescendent i mentre ella sortia i s’acomiadava ha dit que -sí, és clar, deu ser això.

Ha obert la porta amb dos tombs, ha deixat la bossa sobre una cadira i ha penjat la faldilla a l’armari per no despenjar-la mai més. Després de posar un disc de Aretha Franklin per oblidar la melodia d’abans s’ha servit un rom sol amb gel i llimona. Anava mig nua per casa escoltant la música amb el got a la mà quan s’ha vist reflectida al mirall i ha tingut la sensació d’haver vist aquella escena abans. O potser l’ha llegida, no ho recorda bé. De sobte s’ha sentit una mica ridícula, ha apagat la música, ha llençat el beure a l’aigüera i s’ha estirat al sofà sense saber què fer. Volia fumar i s’ha lamentat en recordar que ahir va acabar-se el paquet.

Està avorrida i de cop i volta té una mica de fred. Arraulida i tapada amb una manteta, tanca els ulls i es deixa anar fins que la desperten quatre nenes amb faldilles verdes que xiulen Think i li fan pessigolles. Ella s’espanta perquè totes tenen la cara de Ramoncín i intenta fugir corrent. Obre la porta del lavabo i de sobte s’adona que és a l’ascensor amb el veí, que du barba blanca, beu i fuma. Ell li comenta que la seva cara li sona, que té una sensació excessiva d’haver-la vist en una altra banda. Ella contesta que es deu confondre amb una actriu de la tele. L’home calla, apaga la cigarreta dins el rom i li confessa que ha d’anar a la perruqueria per pentinar-se les barbes, fer-s’hi una clenxa i posar-s’hi un clip. Sona el telèfon. -Digui? -Alba? -Qui vols que sigui?, visc sola. -Ai filla, sempre has de ser tant desagradable?, no sé pas a qui t’assembles amb aquest caràcter.