> Agafats de la mà, amb presses i pessigolles

Quan ell arriba al pis, la Laura està ordenant el pebrot escalivat per tal d’amanir-lo. El sopar que li va prometre per avui es completa amb albergínia, embotit, formatge, pa amb tomàquet i un bon vi negre. Es fan un petó i ell li pica el cul mentre treu una cervesa de la nevera. D’un bot s’asseu sobre el marbre de la cuina per veure-la millor i xerrar de tot una mica. La conversa és distesa, amb detalls irònics i puntualitzacions correctes. Amb les mans brutes, mou el cap per les pessigolles que li provoca un petó suau de l’Oriol. Baixa, l’agafa per darrera i li xiuxiueja intimitats a cau d’orella, passa les mans per sota la samarreta i ella, mentre fa veure que no és el moment, s’eixuga les mans en un drap qualsevol. Es tomba, es miren i s’abracen. Agafats de la mà, amb presses i pessigolles, s’escapoleixen passadís enllà, es perden sota els llençols.

Es deslliuren de tota la roba poc a poc, amb gràcia i intriga; s’acaricien per tot arreu i s’abracen amb força; es besen de cap a peus i comparteixen la flaire espontània del moment; la respiració s’accelera i es creua amb la sinceritat del somriure. Amb el tou dels dits busca suaument la intimitat de la Laura i ella gemega sense censura, tot és d’una humitat palpitant. L’excitació és creixent i ella també el troba amb la mà dreta. L’agafa amb suavitat i decisió per tal de correspondre quan de sobte tota la força es desinfla, es panseix, es retira, es perd i es converteix en un poca cosa esquifida i arrugada. L’Oriol cau com una llosa pesant i silenciosa sobre la Laura, la bella Laura desconcertada. Ella jeu, nua i immòbil, carregant l’atracció feixuga d’un cos refredat i inexpressiu. Tanmateix és el silenci el que més pesa, el que realment li oprimeix la paraula. No gosa moure’s i espera que el seu amor, després de petar la llengua en senyal de ràbia, es rebolqui fins caure sobre el llit i es giri d’esquena.

Els mots continuen fluint sense mesura ni coherència pel seu cap mentre s’arrauleix, a la vora del llit, avergonyit per la seva poca empenta, per ser incapaç de foragitar els fantasmes com qui es treu els pantalons. Fastiguejat i desconcertat per no poder gaudir plàcidament amb la única noia que ha estimat de veres. Està capficat per tot, per res en concret. La vida rutlla i alhora penja d’un fil, de molts fils, d’incomptables fils que el converteixen en un titella guiat per tantes mans que és incapaç d’ordenar res i trobar la sortida. Perdut en el bosc, cada arbre sembla convertir-se en la finalitat, en la perdició, en l’esperança i el dubte. Tot plegat un mapa que no té punts de referència, un temps que no mira enrere i un camí colgat en la boira densa. Divagacions que no duen enlloc. I quan hi pensa sap què passa, hi pensa massa. Res no flueix i la por sempre l’acompanya. Com si l’observés des de la vora del llit i l’hi parlés a cau d’orella, recordant el fracàs que s’acosta, que ve, que s’apropa inevitablement i implacable. I el plaer s’esborrona i es perd. Fatalment.

Els dos callen, malgrat ser a tocar hi ha un abisme infranquejable on les paraules corren per dins. Cadascú s’empassa la pena, la ràbia, la frustració, les preguntes i les respostes. Ella de sobte té fred i es vesteix amb pressa, amagant-se. Com si de cop i volta se sentís avergonyida i culpable. Se’l mira i no diu res, no pensa, només nota un buit d’incomprensió. Serà culpa seva? Ell no es mou perquè no pot, calla perquè troba inútil tot el que diria. Retorna la por, l’angoixa i el desengany d’una ferida mal curada. És incapaç de buscar una carícia, un petó, una mirada còmplice o una abraçada sincera. Una suor freda li omple el cos d’impotència i la mirada continua estranyada, com fa temps que passa.

S’aixeca, s’observa i s’odia. Es vesteix amb desgana i entra a la cuina on ella continua feinejant amb l’escalivada. No obren boca i no gosen ni mirar-se als ulls. Recupera la cervesa, torna a seure al marbre amb un moviment sapastre i de tot el que sent només sap dir que ho sent.