> Sigues aigua, flueix o colpeja

Últimament no hi dedico gaires hores, a la televisió. No és una qüestió ideològica, és que no tinc temps per a ella. Estar-ne pendent, absorbir tot allò que m’explica, seguir la seva vida i miracles… més aviat m’atabala. Malgrat això, he de confessar que hi ha dies per tot, fins i tot pel vici. Així que a vegades em ve de gust endegar-la i veure què diu. A voltes em fa riure, pensar i també plorar, però és puntual, sense compromisos ni rutines. I a més a més la de casa no té comandament a distància, i això fa que la nostra relació sigui una mica més incòmoda. Sobretot durant els talls publicitaris, que semblen el motiu últim de la seva existència. La majoria són avorrits, repetitius, estúpids i d’un gust dubtós. Però n’hi ha de curiosos, certament.

D’uns anys ençà s’està posant de moda, i pel que tinc entès aquest fenomen s’aguditza en països llatins com el nostre, el fet d’apel•lar als sentiments i les sensacions per vendre qualsevol cosa. I mentre la majoria dels detergents encara no han caigut en aquesta línia i continuen venent el discurs de sempre, a l’altre extrem, potser a la avantguarda d’aquesta mercantilització dels instints, hi ha els automòbils, els cars concretament.

Quan enmig d’una bateria d’anuncis apareix una càpsula incomprensible, és gairebé segur que al final sortirà un cotxe o directament l’escut de la marca. Parlen de llibertat, d’amor, de plaer, de sensibilitat, d’aventura, d’instint protector i de qualsevol cosa amb tuf sentimentaloide que no sigui l’aire condicionat de regal o el pagament en 36 quotes. I de tots els que fan ara, el millor és aquest que prostitueix la figura de Bruce Lee. Les seves metàfores respecte el cos i la ment són impressionants, i amb aquella mirada que bascula entre el geni i la bogeria, sentencia: “l’aigua pot fluir o colpejar. Sigues aigua, amic meu”. I com no podia ser d’una altra manera, apareix un paisatge que representa l’infinit i el publicista et diu: “no t’adaptis a la carretera, sigues la carretera”. L’utilitari en qüestió és un tot terreny enorme.

I aleshores em pregunto si no estan incitant al caos, al desordre, al campi qui pugui. Perquè aquest és el missatge que transmet, em sembla. Xiuxiueja a cau d’orella: “compra’t un tot terreny BMW i fes el què et doni la gana. Passa de les carreteres i ves per on et marqui el teu instint de llibertat”. Això queda molt bé quan la imatge és una via asfaltada que s’estén pel desert. Però si ens imaginem el carrer de Xàtiva de València en ple caos i col•lapse circulatori… què vol dir ser la carretera? A què es refereixen quan citen el senyor Lee aconsellant-nos fluir i colpejar? Ens estan proposant pujar sobre la vorera i fluir amb el nostre flamant tot terreny colpejant peatons innocents? Parlen de saltar-se els semàfors sense mirar i envestir aquells que s’interposin entre nosaltres i el nostre futur?

És clar que els anuncis els passen per tothom qui els veu, però estan pensats per als clients potencials. Aquest, per exemple, malgrat l’hagi de veure cada vegada que endego la tele, és clar que no el van fer pensant en gent com jo. (Malauradament no responc al perfil social que es pot permetre aquests trastos). El que em preocupa però, no és tant el fet de no poder comprar-lo, sinó la poca vergonya d’ensenyar-nos, a la resta, com ens tracten els més apoderats. Perquè en el fons, aquest discurs de la llibertat individual que se superposa a la resta, a banda de recordar-me Ciudadanos, és una exaltació del individualisme liberal del tot s’hi val.

Tanmateix, Bruce Lee no parla als qui s’han de comprar el cotxe, sinó a la resta. En front d’aquesta minoria que ha de marcar el seu propi destí, els altres hem de ser aigua per adaptar-nos-hi. Fluir i evitar ser colpejats per una colla de psicòpates al volant de tancs disfressats de civil. Com ens hem de veure!

Anuncis